verano

Rosa Ruiz Aragoneses, rmi.

En Tonet, prenent un bol de llet calenta, recolzat a la taula de fusta de la cuina familiar, just abans de sortir cap a l’escola. Fa fred. La seva mare ja li ha preparat l’abric de roba color marró i una gorra de llana. Fa fred. I el bol fumeja amable, caldejant la gola i l’estómac.

Aquest és el meu primer record (imaginat, és clar). No em pregunteu per què, perquè no en tinc ni idea…

Potser perquè jo estava a l’edat escolar, una edat similar a l’infant Claret, quan estudiant al col·legi Claret de Segòvia, vaig començar a escoltar la seva vida, les seves aventures, el seu impuls missioner. O potser perquè sempre, des de petita, em van impressionar les “grans” gestes d’homes i dones que mereixessin la pena, que fossin capaços de fer el món una mica millor al seu pas… I, alhora, mai no he cregut molt en super-homes i super-dones sense intrahistòria, sense vida quotidiana, sense “grandesa” en les coses petites de cada dia.

Claret, ha estat per a mi un bon exemple M’impressionava aquest home senzill, de gest afable però adust alhora; proper i tendre, i alhora distant en les seves formes, la seva indumentària de bisbe, les seves escenes a la Cort. Molt, molt temps després, vaig descobrir que això que jo notava des de molt petita, a l’escola, obrint bé els ulls i el cor, era una cosa que d’altres també veien:

“Ànima gran, nascuda com per reunir contrastos; poder ser humil d’origen i gloriós als ulls del món; petit de cos, però d’esperit gegant; d’aparença modesta, però molt capaç d’imposar respecte fins i tot als grans de la terra; fort de caràcter, però amb la suau dolçor del qui exercita el fre de l’austeritat i de la penitència; sempre a la presència de Déu fins i tot enmig de la seva prodigiosa activitat exterior; calumniat i admirat, aplaudit i perseguit. I entre tantes meravelles, com llum suau que tot ho il·lumina, la seva devoció a la Mare de Déu “(Pius XII, Al·locució als pelegrins a la canonització, 8 maig 1950).

Em sorprenia Claret. Als meus ulls de nena, era certament un gegant. Volia ser com ell. Tendre, compassiu, ferm … I un any, en aquella EGB (Educació General Bàsica) de llavors (fa molt ja), vaig participar en un concurs de redacció sobre la vida de Claret. No em preguntis per què, perquè no ho sé, però tot el que em sortia era de Tonet, de les seves anades a Fussimanya ensumant farigola i aire de serra, de les seves estones de silenci al llit pensant en tants i tants que es perdrien i patirien i no serien feliços… Tot el que vaig escriure va començar amb aquell bol de llet molt calenta i un nen que anava formant des de molt petit un cor fort, una ment assentada, una creativitat sorprenent, una capacitat de treball encomiable.

Potser perquè també jo, des de petita, he tingut tendència  a la imaginació, al silenci, a la feina … (en una cosa no coincidim mai: és en les poques ganes de dormir …) També jo vaig haver de triar entre continuar en els “telers” familiars, amb un més que possible bon futur, o llançar-me a “teixir” amb d’altres, apassionada per la missió de Jesús. Claret em va ensenyar, des de petita, que no hi ha Claret sense Tonet. I encara avui segueixo visualitzant i encomanant-me a aquest nen senzill de poble, de cor bo, amb molta més devoció i recolliment que el mateix Arquebisbe Claret, com ell mateix recorda avergonyit.

Va ser molt temps després, al final de la meva etapa universitària, quan vaig conèixer  les Claretianes. I amb elles, una dona que em va captivar: M. Antònia París. Com era possible que mai no n’hagués sentit a parlar? Va resultar que hi havia una dona amb la fermesa, la delicadesa, la mesura i la desproporció del mateix Claret! Catalana com ell, contemporanis, testarruts tots dos i gent de Déu tots dos… Junts van fundar la congregació de Missioneres Claretianes a la qual avui pertanyo. Quina força i quina llum els dos junts! Com entendre Claret sense París, sense la seva relació a Cuba, sense les seves cartes creuades? Vaig aprendre a estimar més Claret, a disculpar també les seves petites manies, la seva dificultat per a relacionar-se amb les dones ( “aquesta mercaderia”), el seu pudor o falta de valentia per a reconèixer les monges que ell mateix va fundar -nosaltres, les Claretianes- amb més claredat (no tant per ell, com pels qui poden venir després …)

I pensava que en Tonet, aquell que patia quan els seus amics es reien de la gent gran del poble, el qui caminava resant el Rosari amb la seva germana recollint floretes boscanes, el qui sofria amb qualsevol sofriment dels altres … Aquest Tonet, no consideraria les dones com mercaderia… La vida, de vegades, ens va portant i deixant empremta … Però no deixem de ser en Tonet.

I ara, sens dubte, estimo més Claret. Més i millor. Aprecio també el meu propi procés, tan bo i tan dolent com el de qualsevol, com el d’en Tonet. Estimo més i millor la meva Congregació i la Família Claretiana, tan diversa. Agraeixo immensament que Claret formi part de mi fins als records més primerencs. Agraeixo la llum profunda i poderosa que la M. París aporta per a veure un Claret més complet. Agraeixo a Déu aquesta “parella” fundadora, que tant de bé fa a l’Església. I tant de bé em fa a mi. Quina pena fa que de vegades s’entestin a separar-los un de l’altre, com si junts un dels dos  perdés, categoria, quan és tot el contrari!

Per cert, vaig guanyar aquell concurs de redacció sobre Claret. Però vaig guanyar molt més… He tingut la immensa sort de créixer amb Claret, des de petita … i demano a Déu de seguir creixent amb ell i com ell. Considero que és un guany per a mi el fet que Claret em trobés i em toqués el cor, i amb ell tantes persones, i Mª Antònia París, i la Congregació on m’han facilitat de trobar-me més amb Jesús (la trobada més important de la meva vida) i la Paraula de Déu i l’Església i la gosadia missioner i la llum suau de Maria Immaculada, i tantes i tantes trobades…

Gràcies, Tonet. Gràcies per aquest bol de llet compartit.

                                                                                               Rosa Ruiz Aragoneses, rmi,
Missionera Claretiana

Vaig néixer a Segòvia, el 7 d’agost de 1973. Sóc la gran de cinc germans. Vaig entrar a la Congregació al 1996, després de llicenciar-me en Filosofia i Lletres (Psicologia). Vaig fer la primera professió el 1996 i els vots perpetus el 2005.

Em vaig llicenciar en Estudis Eclesiàstics al juliol de 2002; com a tema vaig triar  transversal de la Memòria final l’Encarnació. Després, el 2011 vaig fer l’especialitat en Teologia Dogmàtica, amb la tesina: “El creixement en la Humanitat de Crist com a categoria salvífica. Sant Ireneu “.

Apostòlicament, sempre m’he mogut en el camp de la pastoral juvenil, l’acompanyament vocacional-espiritual i l’educació.

De gener de 2012 a juny de 2016 he format part del govern provincial (vicària i prefecta d’apostolat), coordinant també l’Equip de Titularitat Educativa.

Des de setembre, em dedico a l’estudi del Doctorat en teologia dogmàtica. Imparteixo classes de Cristologia i Escatologia al ITVR (Madrid) i diversos recessos, xerrades o tallers formatius.