Joseba Kamiruaga, cmf.

“Busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més”. Mateu 6, 33.

 “Les passions fan viure l’home, la saviesa només el fa durar” (Chamfort).

 “Si la passió, si la bogeria no passessin alguna vegada per les ànimes … Què valdria la vida?” (Jacinto Benavente)

“Tots poden superar les seves circumstàncies i assolir l’èxit si tenen dedicació i passió pel que fan” (Nelson Mandela)

“No cerco, Senyor, ni vull saber altra cosa que la vostra santíssima voluntat per complir-la, i complir-la, Senyor, amb tota perfecció. Jo no vull res més que Vós, i en Vós i únicament per Vós i per a Vós les altres coses. Vós sou per a mi suficientíssim. Vós sou el meu Pare, el meu amic, el meu germà, el meu espòs, el meu tot. Jo us estimo, Pare meu, fortalesa meva, refugi meu i consol meu. Feu, Pare meu, que jo us estimi com Vós m’estimeu i com voleu que jo us estimi. Oh Pare meu! Prou conec que no us estimo tant com dec estimar-vos, però estic bé segur que vindrà dia en què jo us estimaré com desig estimar-vos, perquè Vós em concedireu aquest amor que us demano per Jesús i per Maria”. (Autobiografia 445).

LA RECERCA DE DÉU I LA SEVA VOLUNTAT… UNA PASSIÓ… LA SEVA PASSIÓ…

Jo crec que l’orientació existencial del Pare Claret -la trajectòria de la seva vida, el desenllaç de la mateixa, la seva vocació missionera- ens permet d’entrar en el cor de la seva experiència espiritual. Una experiència profundament immersa en una vida de fe i de relació íntima i amistosa amb Déu, que es va fer ànsia i desig -fam i set són imatges notables per a descriure gràficament l’ànsia i desig- del misteri de la divina voluntat. Aquesta li va ser revelada com el camí més gran, el camí millor, el camí de l’amor, el camí del lliurament i del servei perquè Déu fos conegut, estimat, servit (Autobiografia 202).

Aquest amor es va caracteritzar, així ho crec, per una profunda i transfiguradora «llei de llibertat», que es va convertir en permanent vocació i horitzó que el va ajudar a discernir (deliberar i discriminar) per a arribar, sempre i malgrat tot, a buscar el sentir de Déu i a complir enterament la santíssima voluntat de Déu. Aquesta voluntat resplendia de manera eminent en la persona, en els sentiments, en el pensament de Crist. I crec, així ho crec, que aquest és l’horitzó profund i transfigurador en el qual un missioner claretià és cridat a realitzar-se ell mateix, arribant a la pròpia i irrepetible «plena maduresa del Crist» (cf. Ef 4 , 13).

Sobre aquest rerefons es posa de manifest la necessitat d’una permanent i cada vegada més madura formació i discipulat a l’escola del «Déu que examina els nostres cors» (cf. 1Te 2,4b). Jo crec que el Pare Claret ens ajuda a no passar per alt la profunda importància i la permanent actualitat -espiritual i missionera- de l’art i de l’exercici del discerniment espiritual. I ens ajuda, sobretot, a entendre i a fer aquesta pràctica de discerniment com a capacitat hermenèutica i reveladora dels signes de la voluntat de Déu.

“A distingir m’aturo les veus dels ecos, i, d’entre les veus, n’escolto només una” (Antonio Machado, Retrato).

Probablement pot haver-hi una no petita confusió en relació amb el significat precís del discerniment espiritual -tant a nivell teòric com en el pràctic-. Per això és de permanent actualitat i necessitat fixar-nos, també sota aquest aspecte, amb el Pare Claret. De vegades amb el terme «discerniment espiritual» s’identifica i s’etiqueten pràctiques que no toquen ni tan sols mínimament, així ho veig jo, l’horitzó i el sentit profund d’una experiència d’autèntic discerniment espiritual, caracteritzat per una profunda experiència de pregària veritable i de fe confiada i rendida.

De vegades fins i tot podem voler arribar a tenir «l’art» de prendre decisions i deliberar sota la guia de l’Esperit però amb escassa llibertat interior … Quan en realitat només la llibertat interior ens permet de ser immunes i d’estar fora de perill de tota mena de condicionaments , externs i interns, personals i comunitaris, privats o públics, i ens garanteix que actuem i ens trobem en un procés autèntic de discerniment, nomes davant Déu i el seu Regne, en l’Esperit i de l’Esperit. “Quan els seus familiars sentirem dir què passava, hi anaren per endur-se’l, perquè deien: ha perdut el seny! (Marc 3, 21).

El Pare Claret es va convertir en deixeble del Déu que examina els nostres cors (cf. 1Te 2,4b), després d’haver-se trobat amb el Senyor en la seva peregrinació humana a partir d’un moment de canvi radical, d’un camí de tornada a si mateix, i de re-apropiació lenta i gradual del seu cor, on el Pedagog diví l’esperava per a instruir-lo i ensinistrar-lo a l’escola de la saviesa del cor.

Em sembla que la “conversió”, com a instrument per a sentir la voluntat de Déu, és l’element principal a través del qual el Pare Claret ens dóna la seva lliçó sobre la necessitat d’una formació no només inicial sinó permanent en el discerniment espiritual per a arribar a buscar i trobar, en cada aquí i ara, la voluntat de Déu.

“Oh Pare meu, que en sou de bo! Qui pogués  servir-vos sempre amb tota fidelitat i amor! Doneu-me contínuament la vostra gràcia perquè conegui el que us agrada i tingui la força de voluntat de posar-ho per obra! Ah, Senyor i Pare meu, només desitjo conèixer la vostra  voluntat per complir-la, no vull sinó estimar-vos amb tot el fervor i servir-vos amb tota fidelitat! “(Autobiografia 136).

Una conversió no és sols ni principalment moral sinó, més encara i millor, ontològica i substancial, que es converteix en seguiment continu i camí de cristificació. L’específic de la proposta del Pare Claret ens portaria, no a una recerca especulativa d’una sèrie de valors, … sinó a la recerca de l’únic bé, Déu, el seu senyor, la seva voluntat.

El discerniment del Pare Claret, igual que tota classe de coneixement, inclòs el de la fe, va ser en ell una experiència de cor i de ment. El seu discerniment va ser una operació espiritual dominada per una sinergia de sensibilitat i de gust amb la qual ell va reconèixer i va assaborir la presència de Déu, la seva veu sentida i vivíssima (Autobiografia 114), la seva crida en el propi aquí i ara existencial.

En un món com el nostre -que sembla conduir gairebé tot a la vora del precipici de la vacuïtat del sense sentit i d’allò que és efímer- sembla veritablement saludable, oportú, urgent i necessari, que l’experiència tant personal com comunitària es reapropïi i encarni el sentit i la pràctica del discerniment espiritual. Discerniment que, com a art de l’orientació i de la deliberació segons el cor i la ment de Déu, és l’única garantia i àncora per arribar a ser autènticament un mateix i respondre a la crida de Déu.

El discerniment espiritual, com a estil teòric i pràctic de praxi cristiana -i com a disposició habitual de recerca de la voluntat de Déu-, no pot concretar-se en una pura ingenuïtat. No n’hi ha prou amb anar on el cor ens porta, perquè és veritat que en el cor de l’home habita la veritat … però també és cert que del cor de l’home «surten les intencions dolentes» (Mc 7,2lb-23).

Cal conèixer i interpretar els desigs i les mocions de l’Esperit de Déu i desemmascarar els que vénen de l’esperit del Maligne. L’art del discerniment, com a educació permanent per a una plena llibertat interior, constitueix el principi, el mètode, el final de tot camí espiritual de veritable maduració que troba en l’amor -a Déu, només a Déu, i a tot en Déu- el seu origen i el seu terme.

El discerniment va donar al Pare Claret un “toc» i un «tacte espiritual». Jo crec que la contribució original que l’art del discerniment -viscut i ensenyat pel Pare Claret- pot aportar-nos als missioners claretians el discerniment de la voluntat divina per a tractar de viure una vida cada vegada més d’acord amb ella.

En aquest discerniment espiritual i evangelitzador es pot subratllar la importància normativa que la Paraula de Déu pot i ha de tenir com a orientació i criteri principal per al discerniment mateix, així com ho va ser per al Pare Claret. La Paraula de Déu el va posar en un contacte estret amb Déu, comunicant-li i revelant-li el seu sentir i la seva manera de pensar i d’actuar. La Paraula de Déu li va suscitar aquelles ressonàncies profundes que van tocar la profunditat més íntima del seu cor d’home creient. “En molts passatges de la Santa Bíblia sentia la veu del Senyor que em cridava perquè sortís a predicar” (Autobiografia 120).

El Pare Claret, en saciar-se i assaborir aquest toc diví, es va obrir a l’acció transfiguradora de la voluntat personal de Déu, creixent en un enteniment afectiu cada vegada més gran que es va convertir en saviesa del cor. D’aquesta manera va arribar a ser capaç de llegir i discernir els moviments del seu esperit, les circumstàncies, les trobades amb les persones, etc., segons el cor de Déu, captant, a través d’aquesta lectura sapiencial de la Paraula de Déu, la presentació i la proposta de la voluntat personal de Déu.

Jo crec que el Pare Claret va ser un deixeble del «Déu que examina els nostres cors» (1 Te 2,4b) en buscar i encarnar la voluntat de Déu –allò que és bo, agradable a Ell i perfecte (cf. Rm 12,2b ) -, en una contínua peregrinació moguda pel sol estímul de cercar únicament  Déu i només Déu en tot i en cada un dels aquí i ara del seu peregrinar com a missioner.

El camí de cristificació i de transfiguració del Pare Claret -i segons el caràcter original i irrepetible de Pau- del «Crist qui viu en mi» (cf. Ga 2,20) es caracteritza per una escolta permanent de Déu, que es fa Paraula present en els esdeveniments, en les circumstàncies i a través de les trobades amb les persones en la pròpia peregrinació humana i espiritual.

El Pare Claret es va submergir, va sentir, va agradar i va encarnar un itinerari cap a una única fita: la voluntat del Pare i la persona de Crist que, lentament i progressiva, el va empènyer i el va projectar cada vegada més cap endavant, més enllà del que ja havia trobat i assolit. El seu itinerari va ser una contínua recerca i permanent discerniment d’una llibertat que es va donar cada vegada més al Déu «Senzillament Altre» que el conduïa per senderes sempre inèdites, noves, per explorar i originals.

I és que hi ha un itinerari profund de discerniment espiritual, és a dir, de recerca del pas de Déu, en les mocions del propi cor: eco i resposta a una Paraula que és la del Senyor Jesús, i als esdeveniments -inclosos els més senzills, els fins i tot menys rellevants, de la pròpia experiència quotidiana-.

Crec que al Pare Claret li agradaria i desitjaria que els missioners claretians ens impliquéssim en aquesta mateixa aventura creient, o experiència espiritual, per a fer-nos partícips i protagonistes d’aquest do de llibertat i transparència interior en funció de les quals Déu pot anar-nos educant, com va educar a ell mateix, i conduint-nos, com el va conduir a ell mateix, en el curs de la pròpia vida per a arribar a viure d’Ell i ser trobats sempre en Ell (cf. Fl 1,21 i Ga 2,20).

Aquest experimentar i encarnar la voluntat personal del Pare en tot, i en qualsevol aquí i ara, fan del Pare Claret un home d’un amor que es fa discerniment operant i actualitzat en cada i en tota circumstància existencial. L’escolta atenta de Déu, doncs, es va anar obrint camí -a manera d’estat permanent de peregrinació interior-consagrant-lo totalment a la voluntat que Déu li va anar fent sentir i conèixer a poc a poc.

Aquest adherir-se i fiar-se, sempre i malgrat tot, de la voluntat personal de Déu, reconeixent-la i estimant-la com una perenne invitació potser -i deixant-se conquerir cada vegada més interiorment per ella fins a arribar al més profund de la seva personalitat- el va conduir viure una profunda afinitat amb Déu. El discerniment espiritual anava en ajuda de la seva fam i set de Déu -i de la seva voluntat-, del seu desig de tenir criteris per a decidir i viure veritablent i plenament en la veritat i en la llibertat de Crist, del seu anhel d’arribar ell a  l’autèntica humanitat de la «talla pròpia de la plenitud del Crist»  (cf. Ef 4,13).

El Pare Claret és un testimoni i, per això, mestre d’aquest profund sentir diví, espiritual i missioner. I això és rellevant. Crec que també actual, vigent, en el nostre present congragacional i futur missioner.

Que l’apòstol Pau segueixi pregant i intercedint, també per nosaltres, missioners claretians, amb aquelles paraules «i el que jo demano en la pregària és que el vostre amor s’ompli més i més encara, fins a vessar, de coneixement i de clarividència, perquè sapigueu discernir allò que més convé. Així arribareu purs i sense ensopecs al dia que Crist ha de venir, plens dels fruits de justícia que rebem per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu » (Fl 1,9-11). Com ressonaria tot això en un cor divinament inquiet com el del Pare Claret? Ressona així en nosaltres?

Que el Senyor dugui a terme l’obra bona (cf. Fl 1,6) del discerniment espiritual, iniciada en els nostres cors, a la nostra vida i a la de la nostra Congregació, avui i sempre. No fos cas que el Senyor ens retregui “Hipòcrites !, vosaltres sabeu entendre l’aspecte de la terra i del cel, ¿i no sabeu entendre en quin temps esteu vivint? Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que convé fer?” (Lluc 12, 56-57).

“Oh Senyor meu, Vós sou el meu amor! Vós sou la meva honra, la meva esperança, el meu refugi! Vós sou la meva vida, la meva glòria, el meu fi! Oh amor meu! Oh benaurança meva! Oh conservador meu! Oh joia meva! Oh reformador meu! Oh Mestre meu! Oh Pare meu! Oh amor meu!” (Autobiografia 444).

“No pot comprendre-la

[la passió] qui no l’experimenta” (Dante Alighieri).

 “Amb les passions un no s’avorreix mai; sense elles, es idiotitza” (Stendhal).

 

Joseba Kamiruaga Mieza cmf

 

Joseba Kamiruaga Mieza,

nascut el 6 d’agost de 1965 a Las Arenas (Biscaia),

va professar el 2 de setembre de 1984,

va ser ordenat sacerdot el 3 de maig de 1992.

Província d’Euskal Herria.

Entre d’altres càrrecs, ha estat Superior Provincial.

Actualment és el Secretari General de la Congregació.