Va ser a primers de desembre quan 16 missioners arribàvem a la ciutat de Vic al migdia del dia 4.

Veníem de 12 països diferents i de 4 continents.

A tots ens mantenia units el llaç del carisma heretat de Claret i la intensa experiència compartida en dos mesos de Farga.

 

En aquests llocs aspirem durant 4 intenses jornades l’aire perfumat dels nostres orígens.

 

  • L’aroma de la primera Farga que es respira a la nostra Casa Mare. Ens hi van acollir els germans amb escalf i exquisidesa. No ens sentim allotjats en un hostal. Érem a casa nostra. Ells ens van guiar pels carrerons de la ciutat d’Osona per a recordar in situ els passos que per allí va fer el nostre Fundador. Hi ha racons, esglésies, placetes, carrers … que guarden encara viu el perfum somiador d’un Claret jove, inquiet i ardent, lliurat a un altíssim ideal missioner.

 

  • L’olor d’una tomba “buida”. Cada dia, sens falta, vam visitar les restes del nostre Fundador. En cap moment no vam posar en dubte que Claret és un profeta que viu. No ha mort. Així ho sentíem i experimentàvem davant el bell sepulcre que guarda dignament les seves despulles mortals. Claret ha perdut visibilitat física, però no presència. El seu esperit ens segueix alterant … Allà i en silenci, amb reverent respecte, li vam anar dient de cor a cor que ens sentíem orgullosos, i molt, de ser dels seus …

 

  • Les essències de la muntanya. Espinelves, Viladrau, Seva, … fan olor de bosc, a llenya encesa i a plantes medicinals. Les restes d’una tímida nevada van servir de catifa al nostre pas per aquells pobles minúsculs. Ells van ser camp d’entrenament missioner per a un gran sant … Allí va aprendre Claret a missionar i a curar. I allà mateix ens vam quedar pensant i entenent que aquell passat segueix tenint futur …

 

  • La fragància de la Mare. El dia 6 de desembre va ser el dia marià del pelegrinatge. Vam recórrer, en anada i tornada, el sender que uneix Sallent amb Fussimanya. Va ser un camí alegre i de pregàries … En albirar l’ermita, vam tornar a repetir el que Claret va fer tantes vegades amb la seva germana Rosa: resar i cantar el rosari fins descansar els peus de la Senyora del Somriure. Compartim menjar amb els germans de Sallent -sempre atents fins a l’extrem-. Quan començava a capvespre vam pujar a visitar la Moreneta. Va ser ella amb el seu altre somriure -enigmàtica es- la que ens acollia després de dels turons de Montserrat entre cants monacals.

 

  • El tuf de la ciutat de la indústria i del turisme. Barcelona va ser el territori de peregrinació del dia 7. La vam recórrer al matí. Transitem per llocs claretians d’estudi i de conversió, de deliris i de ferides, de perills i de salvació, de somnis i de decisions. Claret va viure intensament a la ciutat comtal. A la parròquia dels sants Just i Pastor, durant una senzilla eucaristia, va sonar de fons la música incòmoda del “Quid prodest” … amb la seva provocadora pregunta, que mai no acabem de respondre: De què serveix guanyar-ho tot si et perds per sempre? Acabem la tarda visitant dues Famílies: La basílica -monumental- i la nostra comunitat de Gràcia, entranyable. El seu segell va deixar fixats els sentiments finals del nostre pelegrinatge: admiració per les grans obres i agraïment a la història dels qui ens han precedit en la vocació.