Lluís Balañá, cmf.

Prehistòria de la meva trobada amb Claret.

Ja essent escolà al meu poble, vaig tenir l’ocasió de conèixer algun claretià, començant pel P. Francesc Moran, germà de la majordona del senyor rector del poble, i altres que venien a predicar missions o novenarios (PP. Joan Alsina, Jaume Torres, etc.) a part d’alguna estampa del P. Claret, i el famós Camí dret, que teníem a casa, ignorava, llavors tot el que tenia referencia  amb el P. Fundador.

Vaig haver d’anar a Tarragona, on el meu pare que, era mestre nacional, hi va ser traslladat. Vam anar a viure al costat de la Comunitat Claretiana de la suara esmentada ciutat.

Un dels Pares d’aquesta comunitat animava la Congregació Mariana. Aviat em vaig integrar a ella. El Pare es deia Carles Catà, molt popular entre els membres d’aquella congregació. I aquí, comença Claret a entrar per la porta de darrere. Va passar així: Jo no tenia ni idea de ser capellà o religiós, però els designis del Senyor són inescrutables. M’explico.

Un dia, parlant amb el P. Catà al seu despatx, li vaig dir que volia ser com ell, però jo referint-me a la seva popularitat, no al seu estat de claretià … Doncs bé, el bon Pare va anar a dir-ho a la meva mare: “El vostre fill , Lluís, vol ser claretià”. La meva mare coneixent-me molt bé, es va quedar atònita davant d’aquesta afirmació. Quan va arribar a casa, estant tota la família reunida per a l’àpat, de cop i volta em va dir: “c’est vraie que el teu veux esdevenir clarétain comme le P. Catà? (És veritat que vols ser claretià com el P. Catà? L’estupefacció del meu pare i les meves dues germanes va ser grandíssima … Jo, per a desafiar el meu pare, vaig dir clavant un cop de puny sobre la taula : Per què no!

Sense saber a què em comprometia … Va ser la primera empenta del P. Claret. Vaig acabar els dos anys de Batxillerat que em faltaven, i al setembre, 1956, amb una carta de recomanació del P. Domenec Pallàs, vaig anar amb els meus pares al Seminari claretià de Solsona, com a Postulant de vocació tardana. La meva crisi vocacional només va durar una nit, però ara seria llarg d’explicar … No obstant això al dia, següent, veient el paisatge i Castellvell al fons, ple de pau, i alegria, vaig anar a veure al nostre Prefecte, P. Jaume Pastó i li vaig dir que si estava fet per ser això (Claretià) que endavant; però que si no, senzillament me’n tornaria a casa …

Des del meu ingrés a la Congregació fins a 1990, vaig anar descobrint el P. Claret i els seus escrits però d’una manera superficial i cerebral … La Autobiografia i altres escrits sobre Claret no em provocaven grans emocions. M’adonava que era un gran Sant, i prou. Però avui m’adono que ell m’estava empenyent sempre la porta per a entrar-hi!

Història de la meva trobada amb Claret.

Aquesta història comprèn dos moments progressius en què l’esperit de Claret va anar penetrant en el meu cor.

El primer moment va ser el meu destí a Camerun, com a coadjutor del mestre de novicis a Akono, i del prefecte de teòlegs a Nkolbisson, Yaoundé, i promotor vocacional. Aquestes responsabilitats em van obligar a rellegir i meditar l’Autobiografia, la història de la Congregació i altres documents referits al P. Claret. A poc a poc s’anava caldejant el meu pobre cor en l’ardor del Cor de la Mare i el zel apostòlic del P. Fundador.

Però va ser en el segon moment on vaig continuar a enamorar-me, més i més, d’aquest incomparable missioner apostòlic que és Claret.

Al 2008, els meus superiors del Canadà, em van permetre de viure l’experiència de La Farga, a Los Negrales (Espanya). Aquí es va repetir allò de la conversió de Sant Pau. Vaig caure de la meva ignorància i insensibilitat respecte al P. Claret i la meva identitat claretiana. En efecte aquells mesos viscuts en veritable comunitat apostòlica (érem 12 participants) em van ser com un segon noviciat… I gràcies al Senyor, he continuat des de llavors a encendre’m a la Farga Cormariana, apassionant-me cada vegada més per la vida i missió de Claret.

Finalment, després de 49 anys d’absència de la mare pàtria, he tornat a la Província claretiana de Catalunya, on els meus dos últims destins, Sallent i Vic, m’han confirmat en aquesta trobada de cada dia amb el P. Fundador, sigui quan pregava i celebrava a la seva Casa Natal, o em passejava pels carrers que ell va freqüentar, sigui ara que tinc el privilegi de pregar, meditar i celebrar les meravelles que el Senyor i la Mare de Déu han fet en ell i en la seva Gran Obra, la congregació. I acabo amb aquesta frase, que constitueix el meu lema de vida: “Enamoreu-vos de Crist (jo hi afegeixo: de Maria i de Claret), del proïsme, i fareu coses més grans”.

P. Lluís Balañà Dubois cmf

 

Naixement: 2 abril, 1940 (Torregrossa, Lleida)

Ingrés a la Congregació: 16 de setembre, 1956 (Solsona, Lleida)

Noviciat: 1957-1958 (Vic)

1a. Professió: 16 juliol 1958 (Vic)

Estudis de filosofia: 1958-1961 (Solsona, Lleida)

Professor 1961-1962 (Valls- Tarragona) – 1962-1963 (Barcelona)

Estudis de teologia: 1963-1967 (Seminari d’Angers – França)

Destinat al Canadà: setembre, 1967

Ordenació sacerdotal: 10 agost, 1968

Ministeri al Camerun (1990-1993)

Incardinació a la Província de Catalunya, juliol 2012

Comunitats: Valls (2012-2014- Barcelona (2014-2016) – Sallent (2016-2017) – Vic (2017…)