“He vingut a aquesta amb el Sr. Xifré, Superior General de la Congregació, i tots dos estem treballant per tal d’obtenir l’aprovació definitiva de la Congregació i de les seves Regles. També treballem per a obtenir l’aprovació de les Regles de les Terciàries del Carme”

(Carta a D. Paladio Currius, 15 de novembre del 1865, EC II, p. 952).

RECONEIXEMENT ECLESIAL

Ja feia 16 anys que el P. Claret havia fundat la seva Congregació de Missioners. Per a una més gran estabilitat de les persones i també per a una més gran eficàcia apostòlica, es va anar veient que convenia que els Missioners fossin també Religiosos, és a dir, que tinguessin vots públics i el reconeixement oficial de l’autoritat de l’Església. Els tràmits per a obtenir-ho van ser, com és costum, lents. De moment s’obtingué tan sols l’aprovació per deu anys; però, abans de que es complissin, ja l’any 1870, i precisament un 11 de febrer, Roma atorgà als Missioners aquesta “última aprovació” per la que Claret treballava. Ell moriria per l’octubre del mateix any, amb la satisfacció d’una meta aconseguida.

A vegades es contraposa amb lleugeresa el que és espiritual i pastoral amb el que és jurídic, o entre el carisma i la institució. No hauria de ser així; el darrer hauria de ser el segell visible del primer. La sociologia sap que els moviments -fins i tot el de Jesús-, passat un cert temps, o s’institucionalitzen o es dilueixen. Per altra part, qualsevol agrupació espiritual o apostòlica que pretengui ser un carisma al servei del Cos de Crist (cf. 1Cor 12) esperarà que aquesta, l’Església, així ho reconegui. És una bona teologia la que “practiquen” els fundadors quan sol·liciten l’aprovació eclesial de la seva obra; aquesta aprovació els dóna, a ells i als seus germans, garantia d’estar en la direcció correcta. El que hom desitja és que en el procés hi predomini l’exercici d’empatia i d’acolliment fratern per davant dels “tràmits burocràtics”.

L‘eclesialitat fa que un Institut no visqui tancat en si mateix, com una secta, sinó obert a la gran riquesa eclesial. Claret treballa simultàniament per l’aprovació dels seus Missioners i per la de les seves estimades Carmelites de la Caritat (“Terciàries del Carme”). Ell donà vida també a d’altres associacions apostòliques, sempre conscient de que en el Cos de Crist hi ha d’haver diversos membres (cf. 1Cor 12).