Salvador León Belén, cmf.
PRIMER FIL
Amb entranyable afecte em remunto a la Teresa, la meva àvia materna. Els meus anys d’infància són acompanyats per ella, amb ella vaig visitar la capella que els missioners claretians tenien al carrer Comte de la Canyada a Ciudad Real. En aquell lloc de la Manxa del nom sí vull recordar, es van anar congregant un bon nombre de novicis que suportaven durs hiverns i calorosos estius climatològics. Al cap tard li agradava de resar el rosari amb els seus néts, així i allà vaig començar la relació pietosa amb Maria que després es va anar fent relació de fill, d’amor i niu.
SEGON FIL
Passaran més de 12 anys quan de nou la gràcia de Déu m’obre el cor a través del sagrament de la Reconciliació. Per què sóc claretià? Potser l’esdeveniment d’aquella confessió va sembrar en mi una inquietud per a conèixer més a fons la vida de Jesús, per a preguntar-me quin és el meu lloc al món? A què em sento cridat? Sóc claretià per pura Providència amorosa, per a respondre a una pregunta que un dia em va fer el P. Marciano Fernández Valbuena, cmf: “Has pensat alguna vegada de ser sacerdot missioner?” Al començament vaig respondre amb evasives. Van aparèixer excuses, també altres possibilitats… La pregunta va tornar a ressonar al cap d’un any. En aquesta ocasió vaig acceptar d’iniciar un temps de discerniment. La trobada amb la paràbola del tresor amagat (Mt 13, 44) va posar rumb a un nou camí. Vaig deixar de mirar cap enrere. Vaig renunciar a d’altres camins que ja havia iniciat. Res comparable al tresor que omplia i omple el meu cor d’immensa alegria.
TERCER FIL
Conflicte familiar. El meu pare desitjava ardentment que continués amb el comerç de sabates que amb tant d’esforç i sacrifici duia a terme cada dia per al bé de tota la família. Tots realitzàvem la nostra feina. Els meus germans i jo dedicàvem hores d’estudi a les nostres carreres universitàries i hores de suport en el negoci familiar. Quan en aquell temps vaig llegir l’autobiografia del P. Claret em va fer molt de bé i vaig quedar seduït per la força missionera i la recerca de la voluntat de Déu que el P. Fundador va tenir en tot moment. Jo tampoc no volia defraudar al meu pare però en dir-li que volia ser sacerdot va quedar desconcertat. Ell ja m’havia preparat l’obertura d’un comerç, jo havia finalitzat els estudis de Magisteri i ja havia començat a treballar. Crec que per aquell temps la meva mare, amb el seu cor sacerdotal, va ser la gran catequista i pedagoga del meu pare, ella va saber sostenir-lo i posar pau en les seves lluites. El seu cor de mare es va convertir en permanent intercessió.
Ella va ser sempre dòcil a la voluntat de Déu i va creure fermament en la Providència amorosa que té cura de tots. Aquesta és la millor herència que he rebut a la meva vida missionera.
QUART FIL
Sense la saviesa i bon acompanyament del P. Mestre, Angel Garachana, i els formadors, Lorenzo Camarero i Fernando Campo, la vocació rebuda no hauria anat creixent i madurant fins a aconseguir el primer fruit del “per sempre”. El dia 19 de març de 1986 aquestes paraules van ser pronunciades amb goig personal i compartit. Només el temps i l’experiència li van anar donant el seu progressiu compliment. Quant de bé s’experimenta en ser acompanyat! Quants companys de camí fan possible el que semblava impossible! Durant aquest temps de formació es va anar teixint una nova experiència espiritual: “Crist viu en mi”, “Ningú no ve a mi si el meu Pare no l’atreu”. Vaig recordar llavors l’experiència del compàs que ens relata el P. Claret. Vaig advertir la necessitat d’estar ancorat en un lloc que centrés cada vegada més la meva vida, que evités la dispersió, la superficialitat. Estava culminant el temps de formació inicial, s’obrien nous horitzons, noves cares, noves tasques. Va començar la trobada amb la vida pastoral en el món col·legial i parroquial. Com teixir en nou fil?
CINQUÈ FIL
“Ens vas assenyalar un tros de vinya i ens vas dir: veniu i treballeu”. Vaig recordar llavors al P. Claret que va dir: “Enamoreu-vos de Jesucrist i fareu coses grans”. Acollir Jesucrist, amb tot el meu ésser, amb totes les meves forces, amb tot el meu amor, va representar el joiós privilegi de ser acceptat pel Senyor de les meves hores i de la meva vida. El cor va quedar obert, de bat a bat, a tot el que havia per venir, a les noves realitats i desafiaments que estaven trucant a la porta. Des de l’abisme de l’ànima estava disposat a estimar la vida sacerdotal i missionera tal com s’anés presentant. Vaig creure profundament que “el qui va iniciar en mi l’obra bona, ell mateix la portaria a terme”. Vaig experimentar a fons la meva vulnerabilitat i vaig descobrir que on estava la meva ferida estava també el meu do. Començava el temps de compartir i donar-se, el temps de necessitar sempre la mirada de l’altre, i dels altres, ser cada dia receptacle del do rebut. M’agrada d’agrair a Déu tot el que em dóna, però vaig sentir que havia de agrair també allò que encara no havia rebut i em podia permetre i descobrir forces insospitades que també em permetrien de ser jo.
SISÈ FIL
“Rema mar endins”. Ara la gràcia rebuda va ser l’experiència que tant va marcar la vida missionera de Claret: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu”. Oh Esperit de foc! ‘Oh Esperit que fas noves totes les coses! “Us infondré el meu Esperit!”. Sí, em deixo guiar i ensenyar per l’Esperit de Jesús per a conèixer-lo i estimar-lo més. Sento que també vaig néixer per a evangelitzar, que he de donar més espai al Senyor en el meu ésser i activitats. Mai no vaig enterrar ni vaig guardar el tresor que en gerres de terrissa porta la meva vida. Mostrar-lo, custodiar-lo, oferir-lo, abraçar-lo, agrair-lo, fer-lo a conèixer era la raó del meu ésser i actuar com a evangelitzador. Ell m’ha mobilitzat i portat per terres de joves, de formació, de missions populars, de comunitats parroquials, terres de dolor i sofriments, d’amor i d’alegre esperança, de catàstrofes i reconstruccions, d’angoixes i d’impotències, de mort i de vida. Va començar a fer-me mal la vida i les amenaces contra la vida. Vaig anar aprenent de la missió i dels meus germans missioners a ser missioner del Pare. Vaig aprendre a ser enviat, a ser desprès, a sembrar i compartir. Aquest món tan complex i estimat per Déu es va convertir en motiu d’oració d’intercessió. Fatiga i pau es van aliar per resar, sense desanimar-me. Cansat al final del dia no he permès que “la posta de sol em sorprengui enutjat”. El treball apostòlic va anar ocupant el meu cor i el meu temps. La proclamació del Regne constituïa la causa de la meva alegria.
SETÈ FIL
I ara en terra de Farga, terra sagrada on per un temps una “colla” de missioners que es renoven al foc de la Paraula, en adoració al Pare, en seguiment fidel a Jesucrist i ungits per la força de l’Esperit i des del cor de la Mare on caben tots els fills se senten disposats i impulsats a seguir deixant-se la pell per la construcció del Regne de Déu. No ho fan com “llaneros solitaris”, sinó en comunió fraterna amb els que han rebut el mateix carisma a l’Església i per al món.
Vull acabar la meva l’aportació que m’han demanat recollint el símil del teler i el teixit que el P. Claret ens assenyala en l’autobiografia.
SÍMIL DEL TELER I EL TEIXIT
“De totes les coses he estudiat, i de totes les coses a què m’he aplicat durant la vida, en cap no hi he entès tant com en la fabricació… Déu m’havia donat tanta intel·ligència en això, que només em calia analitzar una mostra qualsevol per traçar a l’instant el teler amb tot el seu aparellament que donaria exactament el mateix resultat … Al principi em costava una mica, però amb aplicació… vaig sortir-ne aprofitat. Quan després de molt rumiar. encertava la manera de descompondre la mostra, en sentia un goig, n’experimentava una satisfacció, que em feia anar per casa com boig de content … “(Aut. 58, 59)
L’acció de teixir integra, crea, transforma, uneix, associa, ofereix una nova vida i identitat … Amplia les possibilitats i horitzons, relacions, comunicacions … enriqueix, reflecteix millor la varietat i riquesa, genera nova vida. Suposa creativitat, recerca de fils, combinació de colors, formes, materials. Suposa lucidesa, tenir objectius, què anem a teixir, amb quina finalitat, per a qui, per a què ha de servir.
Vull seguir sent ressò de la Paraula que m’enamora, em fa lliure i alegra la meva vida de cap a cap. La victòria de la fe ha fet possible perseverar en el do immerescudament rebut.
(Breu biografia de Salvador León Belén, per afegir-la al final del seu testimoni).
El 26 de gener de 1959 … “quina sort que vaig tenir de néixer” …, va ser a Miguelturra (Ciudad Real); un any abans ho va fer el seu germà gran, després del seu naixement va arribar una criatura que va morir de petita, i finalment el seu germà José Luis. Primers anys d’escola, de jocs, d’aprenentatges al poble. Dels 14 als 17 va realitzar els estudis de batxillerat i COU a la Universitat Laboral de Còrdova. De tornada a Ciudad Real cursa els estudis de Magisteri i inicia la docència per un any en una escola d’estudis de primer ensenyament. A l’agost de 1980 inicia el noviciat a Los Negrales (Madrid). Va ser ordenat el 20 de juny de 1987. Cursa la Llicenciatura en Teologia Catequètica al Seminari Major “San Dámaso” a Madrid. “La Gràcia de Déu –afirma- m’ha anat acompanyant per Segòvia, Burgos, Madrid, temps de missió a Llatinoamèrica i ara de nou a Los Negrales col·laborant en l’experiència de renovació carismàtica:“Farga”.