“Enmig d’aquesta enrenou, mentre oïa la santa Missa, vaig recordar-me d’haver llegit de molt petit aquelles paraules de l’Evangeli: Què en traurà l’home de guanyar tot el món si finalment perd la seva ànima? Aquesta sentència va causar-me una profunda impressió … fou per a mi una sageta que va ferir-me el cor” (Aut. 68).
LA FORÇA DE LA PARAULA
Vint anys tenia Claret quan, mentre el distreien a la Missa els telers, va recordar aquestes paraules de Jesús. S’especialitzava llavors a Barcelona en l’art de fabricar teles, la qual cosa li fascinava.
Segons els Evangelis sinòptics (Mc 8, 37; Mt 16, 26; Lc 9, 25), Jesús digué als seus primers deixebles aquesta frase – “¿què en treu l’home de guanyar tot el món, si perd la vida?” – perquè no s’enganyessin amb idees i plans que els impedien seguir-lo i prosseguir la seva causa. Aquesta sentència de Jesús va quedar en els Evangelis, i a Claret se li va activar quan li va ocórrer allò que ens passa a tothom quan posem tot el cor en tantes coses o aficions i projectes que ens absorbeixen la il·lusió i l’energia vital, i llavors afeblim la nostra relació amb Déu, amb Jesús i amb el proïsme.
En el seu “garbuix de coses”, al jove Claret li va reclamar Jesús el cor i el va posar en “estat de conversió”. Així va començar la seva formidable transformació. I als qui Claret explica aquesta experiència seva, ens planteja la necessitat que tenim tots de “conversió personal” envers Jesús i a la seva Causa.
Sense obrir el propi cor a Jesús, a fi que el seu Esperit ens mogui a seguir-lo, vivint el seu Evangeli i prosseguint la seva Causa en la nostra vida quotidiana, el nostre cristianisme es deteriora; i, per això, entra en crisi la nostra Església.
¿No serà la falta de “conversió personal” a Jesús i al seu Projecte de vida, digna i feliç per a tothom, la causa més important de les crisis de l’Església en els nostres dies?