Quan hàgiu de corregir algú, ho fareu amb dolcesa, que per a això és molt eficaç. És la dolcesa la gran servidora de la caritat i la seva companya inseparable. La reprensió, considerada la seva naturalesa, és amarga; però, amanida amb dolcesa i cuita en el foc de la caritat, és cordial, amable i deliciosa“(Carta Ascètica que … va escriure al president d’un dels cors de l’Acadèmia de Sant Miquel. Barcelona 1862, pàg. 10).

CORREGIR AMB DOLCESA

Parlar és normalment un mitjà d’expressar allò que portem a dins. Quan parlem ens obrim i ens lliurem. Cada paraula té un efecte en l’oient. Les paraules de Jesús donaven vida i salut (cf. Mt 8, 9). Al revés, segons la carta de Jaume, hi ha llenguatge d’efectes nocius; hi ha llengües que maten (cf. Jm 3,8). Jesús va parlar de la correcció amb la qual es pot “guanyar el germà” (Mt 18,15). I a Ell Pere va confessar que en les seves paraules trobava vida eterna (cf. Jn 6,68).

El P. Claret, ja des d’adolescent, va veure la necessitat de corregir amb dolcesa. Al taller del seu pare va aprendre “com convé de tractar tothom amb afabilitat i tacte fins i tot els més rudes i com és veritat que se’n treu més d’actuar amb dolçor que no pas amb aspresa i enuig” (Aut 34). Aquesta seria una constant en el seu ministeri; “Res de terror, suavitat en tot”, deia Balmes comentant el seu estil de predicació; i Claret mateix creu en l’eficàcia d’aquesta suavitat, la qual il·lustra amb la seva cèlebre comparació amb el qui cou cargols (cf. Aut 471). En els seus anys d’ecònom de Sallent li havia tocat de rebre “malediccions i sobrenoms” contra ell i contra el seu ancià pare; va intentar “sofrir-los amb paciència sense queixar-se’n”. Ho va denunciar en els deguts termes, sense perdre mai les bones formes (cf. EC I, pp.77 i 80).

Sovint tenim experiències d’acabar la paciència, i els nervis ens porten a excessos verbals. També sorprenem en nosaltres tendència a airejar defectes dels altres, oblidant els nostres propis. Amb això podem caure en la hipocresia. Què n’és de diferent la correcció “fraterna”, la qual va acompanyada d’afecte, humilitat i delicadesa perquè la sensibilitat del germà no quedi ferida! Només aquesta, sol obtenir efecte positiu; quan la practiquem, imitem Jesús, ja que diem “paraules de vida”.

Hi ha ocasions en què la meva paciència es veu seriosament amenaçada? Hi ha persones amb les quals fàcilment la perdo? ¿Prenc les precaucions degudes?