Qui té zel, desitja i procura per tots els mitjans possibles que Déu sigui cada vegada més conegut, estimat i servit en aquesta vida i en l’altra, ja que aquest amor sagrat no té cap límit. Practica el mateix amb el proïsme, i desitja i procura que tothom estigui content en aquest món i sigui feliç a l’altre; que tothom es salvi, que ningú no es perdi eternament, que ningú no ofengui Déu i, finalment, que ningú no es trobi en pecat ni tan sols un moment

(L’egoismo vinto. Roma 1869, p. 61. Retro traduït a EE p. 417).

GLÒRIA DE DÉU I VIDA DEL GERMÀ

La paraula més apropiada per a resumir el somni de Claret és “zel”, que significa estar “cremant”, en ebullició. És aquell enrogiment que es veu en el rostre de l’home que té una passió amorosa per alguna cosa i que ens fa pensar en el foc. És estar ferventment actiu, sempre disposat a portar a terme una feina, un objectiu, alguna cosa que el captiva. En el cas de Claret és clar que “zel” es tradueix per “la glòria de Déu i la salvació de les ànimes”. Zel és l’amor que Jesús tenia al seu Pare i a les coses del seu Pare.

Impressiona llegir a l’Autobiografia de Claret les frases en que es dol del tracte que alguns donen a Déu, el seu Pare. “Si veiéssiu que apallissen el vostre pare i el fereixen a ganivetades, no correríeu a defensar-lo? I no seria un crim mirar amb indiferència el propi pare en aquesta situació? No seria jo el més gran criminal del món si no mirés d’impedir els ultratges que els homes fan a Déu, que és el meu Pare?” (Aut 204). I entre els Propòsits dels seus exercicis espirituals del 1849 (cf. AEC, p. 658) escriu: “…En aquest món (hom) estima Déu si es complau en que Déu sigui Déu i en que sigui estimat i servit per tot el món i té pena de que sigui ofès i agreujat…”.

Sabem com Pau i els altres apòstols estaven arborats d’aquest zel. Sabem, sobretot, com una vida que s’alimenta d’aquest zel es fa necessàriament visible als altres, s’entrega als objectius del Pare, és a dir, ésser llum que atreu els altres i els apropa al Senyor per tal que es salvin. Com Pau, Claret es sent “ambaixador de Crist” (2Cor 5,20), i segueix el consell de l’apòstol: “Serviu el Senyor amb zel incansable i amb fervor d’esperit” (Rom 12,11). El zel de la casa del Pare devorava Jesús.

Hem experimentat alguna vegada aquesta mena de zel?