Severiano Blanco, cmf.

ORÍGENS REMOTS

Quan jo tenia uns tres anys, jugava inconscientment amb un objecte semblant a les conegudes “xapes” de tapar ampolles de gasosa; però devia ser de vidre. La meva àvia Irene, fent excepció amb mi, em permetia, tot i que dins hi havia alguna cosa molt preuada per a ella: “la relíquia del P. Gil”. Anys més tard vaig comprendre que es tractava d’una teca que contenia una relíquia del P. Claret. Això s’esdevenia cap al 1951, mesos després de la canonització; segurament els Claretians que regentaven la meva parròquia (Sant Vicente de la Barquera, Cantàbria, Espanya) feien alguna propaganda del seu sant fundador. El jove P. Julián Gil (+ 28.6.2012) m’havia batejat l’1 de gener de 1948 i, sovint, anava  a consolar la meva àvia per una desgràcia familiar succeïda al 1950.

A la meva infància just vaig conèixer sacerdots no claretians; esporàdicament vaig veure algun jesuïta de la propera universitat de Comillas, un trapenc del també proper monestir de Cóbreces, o algun capellà diocesà de pobles veïns; mai no vaig parlar amb cap d’ells. Els realment coneguts eren “els del Cor de Maria”, que, a més de la parròquia (em van batejar i van donar la primera comunió a l’església filial de la Acebosa), portaven un petit col·legi; però jo anava a una escola de barri. Quan tenia uns deu anys vaig seguir molt activament una missió popular predicada a La Acebosa pels PP. Andrés Plaza i Cruz Ripa; crec que em va marcar notablement. Vaig ser protagonista en algunes representacions infantils, v. gr., vaig fer d’alcalde de tots els nens i nenes companys d’escola i “els vaig consagrar al Cor Immaculat de Maria”. Havíem de ser més de cinquanta; pobre mestra, la boníssima i tan estimada Sra. Felisa Lastra, morta, ja àmpliament nonagenària, fa uns cinc anys.

Poc després de la “santa missió” em vaig fer escolà; me’n va ensenyar el P. Valentín Pascual. Potser va ser llavors quan vaig anar pensant de ser sacerdot i dir missa; el de “claretià” no m’era un concepte conegut. El primer “Fill del Cor de Maria” a qui vaig manifestar la meva intenció fou el boníssim i popular P. Angel Fdez. Bartolomé, mentre l’acompanyava d’un llogaret a una altra per fer-li d’escolà en ambdues. Crec que li va agradar, i que ho va explicar a d’altres de la comunitat, ja que aviat em van donar alguna informació vocacional. Van parlar amb el benemèrit i influent P. Cristóbal Fernández, que solia passar part de l’estiu a San Vicente, i ell va aplanar algunes dificultats. Al curs dels 11 als 12 anys vaig canviar l’escola pel “col·legi dels Pares”; vaig anar amb el P. David Herrera. A l’estiu de 1960 ell mateix em va portar al “postulantat” (paraula desconeguda per a mi) de Beire.

A LA FORMACIÓ INICIAL

Allà no vaig conèixer pas gaire el P. Fundador. Els excel·lents formadors dels meus 5 anys de “postulantat” (PP. Gregorio Riaño i Fco. L. de Dicastillo, ara nonagenaris) crec que eren “experts en humanitat”, però en claretianisme potser només grosso modo. En aquest temps vaig entreveure el Sant miracler que convertia tabac en mongetes o a qui la Mare de Déu lliurava de ser arrossegat per una onada. Em van presentar també “el nou triomfador”, com li cantàvem en un himne. Al noviciat vaig ser incapaç de llegir l’Autobiografia; m’avorria, ningú em va donar les claus. No va ser un noviciat específicament missioner; potser hauria servit igual per a un monjo (tot i que en aquells dies va acabar el concili; però en faltava tant per a la seva assimilació!); fèiem servir alguns textos o oracions missioneres que contrastaven amb la mentalitat dominant i el gènere de vida que portàvem.

Conservo gran afecte i gratitud als meus formadors de filosofia i teologia (PP. José L. Uranga, Asterio Niño, Aquilino Bocos, i, ja a Roma, Angel del Molino), homes responsables i amb dedicació. Però no els veia com a explícitament coneixedors i entusiastes de la figura de Claret. Potser em va obrir una mica a allò que és específicament claretià, la Declaració sobre el Patrimoni Espiritual, del capítol especial celebrat al 1967.

En els meus anys de Roma (1973-1976) en estudis d’especialització, no se’m va acudir, ni ningú no  m’ho va suggerir, de buscar els racons claretians. El que m’encantava era prendre contacte amb les petjades de Sant Pau a la Via Apia Antica. En canvi, 15 anys més tard, quan vaig tornar a l’Urbs per a cursos de doctorat, ja vaig buscar allò que era  claretià.

EN EDAT ADULTA

No sé com va anar. Però a la dècada dels 80, a deu anys de l’ordenació, vaig agafar gust a la lectura de l’Autobiografia; i d’aquí vaig passar a d’altres escrits claretians. Em va fer bon servei el volum editat pel P. Viñas al 1959: Autobiografia, algunes cartes de Claret, propòsits, etc. I ja vaig continuar en aquesta línia. Vaig dirigir tandes d’exercicis a claretians i van notar la meva familiaritat amb els textos del fundador. Progressava en el seu coneixement intel·lectual i vivencial; l’exercici apostòlic em va fer conèixer que jo no era el monjo que podia aferrar-se en el cada vegada més llunyà i oblidat noviciat. Al seminari de Colmenar Viejo vaig organitzar una biblioteca claretiana, l’ “Aula Claret”.

El meu nou Claret ja no era el dels “petits miracles” ni el dels triomfs sonors, sinó el del lliurament, inventiva i sacrifici apostòlics. Comprenc que vaig deixar en un segon pla, i encara m’hi mantinc, el Claret orant, contemplatiu i crucificat; Tasques pendents! I em vaig anar afeccionant a visitar llocs d’activitat claretiana, a Madrid i a Catalunya. Vaig acompanyar-hi peregrinacions. Quina decepció quan, havent passat uns dies a Gran Canària, convidat per uns amics expressament perquè conegués rutes Claretianes, a la tornada un company em va preguntar si havia vist la platja de les Pedreres!

Era ja cap a 1990. M’endinsava per l’Epistolari Claretià. I anava llegint amb assiduïtat i passió els breus articles detlats que el P. Joan Sidera publicava a l’Arxiu Claret – Vic; vaig iniciar correspondència amb ell. Vaig començar també a publicar jo alguna coseta, i ell em va estimular. S’estava obrint un futur una mica diferent, complementari de les meves tasques bíblico-docents. Eem van demanar ponències en simposis, i les vaig fer amb gust. Al 2008, a suggeriment del P. Josep M. Abella, els claretians de l’Havana em van demanar que hi fes classes durant un quadrimestre. Vaig saber més tard que Abella els havia dit: “una estada a Cuba, a Severiano no li farà fàstic”. I així va ser. Vaig buscar els racons claretians de l’Havana (que no són pocs), i, a la setmana de Pasqua, vacances, me’n vaig anar a Santiago. Vaig visitar la ciutat, i algunes altres properes, guiat per l’Autobiografia i per la sàvia companyia del P. Jesús Bermejo, que rondava per allà investigant. Vaig adonar-me que l’Autobiografia llegida a Santiago té un altre sabor, una frescor molt peculiar.

JA A LA JUBILACIÓ

A partir de 2004, i més especialment des de 2009, els PP. Generals Abella i Vattamattam m’han demanat de col·laborar amb el CESC de Vic, i allà hi treballo alguns mesos cada any, preparant publicacions, organitzant la biblioteca, l’arxiu, materials per a la web, etc. He tingut la sort de treballar-hi al costat dels savis PP. Joan Sidera i Jesús Bermejo, a qui el Senyor ha cridat ja a la seva glòria. I no vull ferir des d’aquestes línies la modèstia dels companys actuals.

A més d’això, durant la resta de l’any, en la meva comunitat (Madrid), segueixo realitzant estudis personals, preparant articles, guiant visites Claretianes a la ciutat i altres llocs claretians propers … Em vaig adonant que, modestament i analògicament, a Claret se li pot aplicar allò que diu Sant Joan de la Creu del misteri diví: “és com una abundosa mina amb molts tresor amagats, que per més que aprofundeixin mai no els acaben”.  I és apassionant submergir-se, amb la ment i el cor, en aquests àmbits.

Vic, maig de 2019

 

Síntesi biogràfica

Vaig néixer a Abano, barri “semiautònom” de

Sant Vicente de la Barquera (Cantàbria, Espanya),

al 22 de desembre de  1947.

Vaig ingressar al seminari menor de Beire (Navarra)

al 1960 i vaig professar a Salvatierra al 1966. Vaig cursar la

filosofia i teologia a Sto. Diumingo de la Calzada,

Colmenar, Salamanca i Madrid (temps de canvis),

I a Roma em vaig especialitzar en Sda. Escriptura. em

vaig ordenar al 1974.

M’he dedicat fonamentalment a la docència de

la Bíblia en els nostres centres superiors de Colmenar

Viejo i Madrid i a la Universitat de Comillas, més

alguna escapada a l’estranger: Argentina i Cuba.

M’ha tocat viure en una apassionant època de canvis

(no tots igualment agradables), ja que successivament  he format part de

tres Províncies diferents: Cantàbria, Castella i Santiago.

 

Severiano BLANCO PACHECO, CMF.