“El Senyor ens ha deslliurat de la mort. En aquesta placeta hi havia cinc barricades, una a cada sortida de carrer

[…]. Vaig oferir la meva vida al Senyor i sempre vaig estar molt tranquil. I em sembla que m’hauria estat millor morir que no pas viure per a presenciar el que passa i el que passarà: els enteniments i els cors estan molt corromputs, els qui no governen amenacen els qui governen; i els qui no tenen béns es preparen per llançar-se al damunt dels qui en tenen […]”

(Carta al P. Xifré, 29-6-66, EC II, p. 1016).

ANYELLS ENMIG DE LLOPS

Jesús envià els setanta-dos deixebles a anunciar l’Evangeli dient-los que anirien com “anyells” enmig de “llops” (Lc 10,3). Segurament la frase reflexa experiències d’hostilitat sofertes per Jesús mateix. Així i tot, el que és important és que Jesús mai no renuncià a la seva mansuetud: sempre fou “anyell” i mai “llop”.

Una cosa semblant veiem en la vida del P. Claret. És la convicció, portada a la pràctica cada dia, de que l’Evangeli no es pot imposar per la força sinó tan sols a partir del testimoni coherent de vida de qui el proposa. Clar que això suposa un risc, perquè sempre hi haurà un “llop” que voldrà devorar aquell qui viu i actua con un “anyell”. Però resulta que, si tots som “llops”, anem a la destrucció total. Ser testimonis de l’Evangeli a l’estil de Jesús és estar convençuts de que l’única força que tenim és la de la Paraula, que, al ser de Déu, conté en ella mateixa la fecunditat de la llavor que, en morir, fa brotar nova vida (cf. Mc 4,26-29).

Vivim en un món fortament competitiu, on a vegades no hi ha oportunitat per als més febles. I per això a vegades hom es torna també violent. Violent per acció (està ple de lluites armades) i per omissió (estem deixant en situació de fam o de desenvolupament a milions de persones). Si de debò volem ser testimonis de l’Evangeli, l’únic camí que tenim és mostrar amb la nostra vida que hi ha una altra forma possible d’existir i de relacionar-se amb els altres.

A Claret també li passà moltes vegades com a nosaltres; sembla que el cansament o el desànim ens vencin (“I em sembla que m’hauria estat millor morir que no pas viure per presenciar el que passa i el que passarà”). La nostra vida fraterna, l’escolta atenta de la Paraula, la unió amb Crist a través d’una intensa vida de fe, han de ser l’antídot contra el descoratjament o el pessimisme.

Com em situo davant d’allò que hi ha de negatiu al món? Segueixo mantenint l’esperança i procuro ser sembrador de pau?