“Oh Verge i Mare de Déu!, jo em lliuro per fill vostre, i en honor i glòria de la vostra puresa us ofereixo la meva ànima i el meu cos, les meves potències i els meus sentits, i us suplico que m’obtingueu la gràcia de no cometre mai ni un sol pecat. Amén. Mare, aquí teniu el vostre fill. En vós, Mare meva dolcíssima, he posat tota la meva confiança; mai més no quedaré confós. Amén.

(Camí dret i segur per arribar al cel. Vic 1843 p.7 [i en totes les edicions successives, en els diversos idiomes].

CONSAGRACIÓ A MARIA

Què significa per a mi avui el pecat? Té alguna ressonància en la meva vida i en les meves relacions i decisions? I la gràcia? Aquest paràgraf ens recorda que hi ha coses a la vida -sens dubte les més importants- que no podem obtenir per nosaltres mateixos i, al mateix temps, mai no s’aconseguiran sense la nostra llibertat i la nostra voluntat.

Molts diuen que l’home d’avui ha perdut el sentit del pecat i la fe en Déu. Si Déu no existeix, tot està permès!, diran uns altres. I no faltarà qui pensi: “Augmentem les normes i les penitències, i així temeran Déu i creixeran en la fe”. Però, que poc parlem de la gràcia! Podrem sentir veritable dolor per una mala acció de la que no en percebem la conseqüència negativa? Podràs lamentar de debò una falta si no coneixes la persona que has perjudicat amb ella? Que diferent que sonen paraules com “perdó”, “falta”, “pena” quan hi ha amor! L’amor que Déu ens té és la gràcia, la seva gràcia, la seva força, la seva brisa suau que ens permet respirar, el seu Esperit.

“On va abundar el pecat hi sobreabundà la gràcia”, diu Pau (Rm 5,20). Potser, si poséssim tot el nostre esforç en ajudar els altres a experimentar la gràcia de Déu, hi hauria més desitjos de canvi, més repudi del pecat. Pensant en mi: dedico més temps de la meva pregària a penedir-me de les meves faltes o a assaborir la gràcia i l’amor que Déu em té?

Maria és “la plena de gràcia”. Ella experimentà a la seva pròpia carn el que suposa la sobreabundància de Déu que fecunda la pròpia vida. També ho experimentaren Claret i molts altres sants i santes. Per això foren capaços de grans coses. Per això, s’encomanen a Ella i li ofereixen tota la vida, sense deixar res del propi ésser, perquè saben que pot molt més l’amor i la gràcia que el pecat i el mal del món.