“…D. Llucià Casadevall, el meu digníssim prelat, em va cridar a part i em va entregar la carta de Vostra Excel·lència i el nomenament del Senyor Ministre per a l’Arquebisbat de Cuba. No pot Vostra Excel·lència fer-se una idea de la pena amb que aquest nomenament destrossà el meu cor; per dues raons, la primera perquè no m’agraden les dignitats ni tinc traça suficient per a elles, i la segona perquè em tira per terra tots els meus plans apostòlics…”

(Carta al Nuncio Apostólico, 12 d’agost del 1849; EC I, p. 304s).

SENZILLESA EVANGÈLICA

El paràgraf és de la carta de Claret dirigida al Nunci després de rebre, l’onze d’agost de l’any 1849, el seu inesperat nomenament com a Arquebisbe de Santiago de Cuba. És un bell testimoni de tres qualitats: senzillesa, manifestada en l’aversió a exercir càrrecs d’importància o de lluir distincions i dignitats; humilitat, al reconèixer amb simplicitat que no està capacitat per a carregar amb aquesta responsabilitat; i disponibilitat missionera, ja que prefereix treballar enviat per altres, si cal fins i tot a Cuba mateix, per algun temps i amb alguns companys.

Claret tem que aquest nomenament frustri els seus plans de missioner itinerant. En aquells dies, com en els actuals, molts sacerdots o responsables de pastoral desitgen ésser “promoguts” a una millor parròquia, o a una posició més lluïda, fins causar a vegades divisions en diòcesis i parròquies, enveges, manipulacions… Amb quanta freqüència, -potser més en èpoques passades- es cerca el benefici més que el servei o “ofici”.

Quan un missioner o agent de pastoral entén la seva funció com una posició de poder, deixa de servir el poble al que ha estat enviat, i, per tant, també a Jesús que l’envia. Cal mantenir viva la consciència de ser servidor que ha ofert del tot la seva vida com un sacrifici a favor del poble de Déu. Qui així ho reconeix mantindrà l’actitud de servent humil.

Avui dia tan sols els qui serveixen els altres en esperit d’amor, humilitat i sacrifici són dignes de crèdit; només ells es guanyen els cors de la gent, i no els qui s’agafen a una activitat entesa com una possibilitat d’exercir poder. La itinerància, que Claret prefereix a l’estabilitat, és un altre mitjà per atreure la gent: és l’actitud de qui surt a cercar l’altre, gasta amb ell el seu temps, l’acull i l‘accepta… bella transparència de les actituds de Jesús! Claret ens les fa especialment presents avui.