Juan José Chaparro, cmf.

En primer lloc he de dir que, a diferència i amb molta distància de Claret, semblaria que jo no trobo temps per a escriure això que em van suggerir els meus germans Claretians, després de la meva estada a Vic l’any passat, on vaig ser tan ben atès, com també ho van fer els germans de Barcelona.

L’any passat vaig ser en aquests llocs tan significatius per a la família claretiana, en un viatge que vaig fer a Roma. No hi vaig ser de pas, com deia alguna vegada el P. Aquilino Bocos quan “passava” per Argentina cap a Xile. “Vinc aquí, a veure-us a vosaltres …”. Em vaig quedar amb ganes de compartir amb tota la família claretiana la beatificació dels màrtirs, celebrada a Barcelona, ​​ja que no hi vaig poder assistir per compromisos pastorals prèviament assumits. Em va saber molt de greu, però ho   vaig oferir com a agraïment al Senyor. M’hagués encantat compartir aquesta festa que mostra per a l’Església sencera el valor de la vida lliurada fins al martiri, com va ser també la vida de Claret i d’altres germans claretians.

Ara que vaig venir per a la visita ad limina apostolorum amb el meu germà Pedro Olmedo i altres quaranta bisbes argentins a la tercera tanda de bisbes del nostre país, ho aprofito per fer el meu comentari.

Tinc  Claret i el claretià a la meva vida des de fa uns 50 anys quan vaig conèixer un Missioner Claretià, el P. Joaquín Miguel, que venia en la nostra ajuda perquè no teníem cap sacerdot al poble, a l’interior d’Argentina. Ell em va entusiasmar amb el seu estil de vida, la seva alegria i senzillesa, la seva generositat i entrega missionera; i  i quan em va invitar vaig ingressar al seminari a la Congregació. Allà vaig anar veient sacerdots i germans sants que em van encoratjar i em van introduir en el coneixement experiencial del Missioner sacerdot i bisbe Antoni Claret. També vaig conèixer Religioses i laics que vivien amb molta fidelitat el seu carisma. És veritat que hi va haver un antic testament que va preparar el camí: encara abans d’això la casa del meu avi s’allotjava els missioners que venien al meu poble, per la qual cosa vaig poder heretar amb el temps un Catecisme de Claret. Fins allà va arribar Claret amb els seus missioners i això va despertar en mi l’ànsia de fer el mateix. No cal dir que són la veu i els plans del Senyor Jesús que segueix invitant.

Tornar a Claret, a Vic, el seu lloc de creixement, concreció de la seva vocació, ordenació, etc. trobar-me amb la seva història, allò que ell va generar, realitzacions en què està present avui … no només al lloc on es va iniciar, sinó els seus germans avui, la Congregació, especialment amb el seu compromís amb emigrants, vida consagrada i altres camps, visitar les restes de qui va caminar incansablement, impulsat per un cor ple de la caritat de Déu, el que va canviar de rumb per contínues crides  del Senyor, el que recorria l’illa de Cuba, que va ser ferit, perseguit … allà primer, després a Espanya … i com no recordar Fontfreda (un dels llocs claretians que més em va commoure en anteriors visites als llocs claretians): algú que va donar origen a tantes obres (llibres, llibreries, institucions, i tantes coses més, que d’alguna manera va ser conegut i reconegut en vida, acabar en el silenci i la solitud dels seus éssers més estimats.

Avui segueixo Claret en una Diòcesi de la Patagònia, on fa 50 anys els missioners claretians, de diferents pelatges, estils, i el que sigui, han sembrat l’Evangeli, de manera que són al cor del poble, regal que rebo com a herència i compromís. Ells van preparar el camí: avui sóc el bisbe d’aquesta Església. Amb gairebé 80.000 kms2 d’extensió, amb dificultats climàtiques (de vegades viatjo en camioneta però si vaig sol són 8 hores de bus per a arribar a l’últim poble important,

impossible de fer en temps de neu i pluges), pobreses de la gent en gran part, i també dels que acompanyem, els seus paisatges lluminosos, d’estepa i muntanya, i de bona gent per la seva fe i el seu lliurament …

 

Claret m’anima amb el seu esperit a arribar a tothom, mirant que ningú no es quedi sense pasturatge, a la ciutat i al camp (així se li diu a la zona anomenada també desert patagònic): la setmana santa  la solo celebrar el diumenge de Rams a la seu i després me’n vaig a zones on el sacerdot no pot arribar … Amb Claret em sento animat a fer servir tots els mitjans al meu abast, especialment avui els mitjans digitals: arribo a rebre missatges dels llocs més recòndits, saludant o demanant alguna cosa … o aquells que recorden i encoratgen, o demanen camins nous per  a l’Església. Tot això sense oblidar la trobada cara a cara, cor a cor, que em fa sortir per veure un malalt o compartir un aniversari, o sortir a buscar algú que ve de lluny …

M’anima Claret a encendre sempre i sempre el meu cor en la seva presència: en l’Eucaristia, en la pregària tranquil·la fins i tot enmig d’angoixes, en la Paraula que amb Claret i els claretians (no oblido experiències boniques com Paraula Missió, la Farga, camins compartit entorn d’ella en diferents moments, com a Uruguai amb comunitats bíbliques …) vaig aprendre a estimar i compartir la meva vida. No cal dir, que diàriament demano al Senyor que em faci la gana de la seva presència, perquè hi ha espais de la meva vida que necessiten sempre vida nova.

M’anima Claret a treballar amb d’altres, a convertir-me de l’individualisme i compartir la missió, a cercar la fidelitat junts … m’anima Claret a trobar-me i valorar  cadascuna de les persones amb qui em trobo, escoltar els seus clams i missatges … I m’estimula quan em sento lluny d’ell que va vessar sang, va sofrir calúmnies, va patir exili, va morir lluny dels seus, i tot per seguir Jesús. Em fa veure Claret que no es tracta de tenir privilegis sinó de comprometre’m més i més en el seguiment de Jesús fins a la fi, tots els dies, sempre.

Em sento fill de  Cor Immaculat de Maria: Ella m’encoratja, m’il·lumina el camí, m’omple i li demano tendresa de mare, que em faci comprensiu amb tothom, ampli de cor, amb els sacerdots i diaques, consagrats/des, laics i laiques . Li demano em permeti també que amb lucidesa sàpiga entreteixir camins de vida, no només a l’Església, Ella que és la nostra mare, sinó amb tots els homes i dones, grups i col·lectius, institucions i organitzacions. Perquè Ella és també mare de tots els vivents.

En fi: mai no deixo de donar gràcies a Déu per Claret, el d’ahir i el d’avui, present en la vida de tants germans i germanes, en persones i comunitats, com bell regal a l’Església.

 

 

Mons. Juan José Chaparro, C.M.F., Bisbe de Bariloche (Argentina)

Nascut el 22 de Juliol 1953 a Colònia Freitas (Entre Ríos, Argentina).

Primera professió l’1 de març de 1975.

Professió Perpètua el 12 de Febrer de 1979.

Ordenat sacerdot el 12 d’Abril de 1980.

Consagrat bisbe de San Carlos de Bariloche (Argentina) el 28 de Setembre 2013.