“Des de que Déu determinà fer-se home, fixà la vista en Maria Santíssima i des d’aleshores disposà tots els preparatius necessaris: la va fer néixer dels patriarques, profetes, sacerdots i reis, i totes les gràcies d’aquests les aplegà en Maria, i la convertí en la flor i nata de tots ells. A més a més, la proveí amb benediccions de dolcesa i posà damunt del seu cap una corona de pedres precioses, és a dir, de gràcies i belleses, però molt més enriquí el seu Cor”(Carta a un devot del Cor de Maria, EC II, p. 1499).

MARIA PLENA DE GRÀCIA

En llegir les afirmacions entusiastes de Claret, reconeixem que en el seu cor hi recala -com escriu un teòleg espanyol actual- “l’impacte que la seva memòria (de Maria) ha produït en milers i milers de creients al llarg de la història. I això no ha succeït al marge de la Providència de Déu! La ‘receptio Mariae’ en el Poble de Déu agraciat amb el ‘sensus fidei’, ens revela la seva veritat”. I un conegut biblista brasiler ens fa adonar que l’entusiasme del poble pot amagar aspectes bàsics de la devoció a Maria: “la imatge de Nostra Senyora és petita, coberta amb un mantell ricament guarnit… Al poble li agrada guarnir i enriquir el que estima. El que passa és que el ric mantell ha acabat per amagar gran part de la imatge de Maria… El que succeí amb la imatge passà amb Maria mateixa. Glorificada pel poble i per l’Església com a Mare de Déu, ha rebut un mantell de glòria. Però aquest acabà amagant gran part de la semblança que Ella té amb nosaltres”.

Durant el Concili hi hagué algunes controvèrsies entre els qui enaltien Maria fins gairebé a deshumanitzar-la i els qui en prou feines reconeixien la seva singular dignitat. Fruit del diàleg entre ambdós grups fou aquesta posada en guàrdia: “el Concili exhorta els teòlegs i predicadors a abstenir-se curosament tant de tota falsa exageració, com d’una excessiva mesquinesa d’ànima al tractar la singular dignitat de la Mare de Déu” (LG 67). Pocs anys després, el 1974, Pau VI explicitava el contingut del text conciliar en la seva bella Exhortació Apostòlica “Marialis Cultus”.

La base de la grandesa de Maria radica en l’haver estat elegida per a mare del Verb. Així ho expressà Benet XVI en la seva al·locució del 31 de desembre del 2006: “[el Verb] és de Déu i de Maria. Per això la Mare de Jesús es pot i s’ha d’anomenar Mare de Déu”. S’obre un món d’horitzons vers el qual se’ns invita a caminar.