“Hem de tenir cor de mare envers el proïsme. Què no fa una mare tendra pel seu fill? Li dóna el menjar, el vesteix i l’educa; el preserva de les caigudes i de qualsevol mal. Si ho veu en un perill, l’avisa, no ho allunya; si veu que ha caigut, l’alça; si malalt, en té cura; plora, prega, fa vots per a veure’l restablert. Cal que faci el mateix aquell qui tingui zel respecte del seu proïsme”

(L’egoismo vinto. Roma 1869, p. 69. Retro-traduït a EE p. 423).

TENIR COR DE MARE

Sabem que, mentre les religions en general identifiquen la dona amb la terra, la Bíblia la identifica més aviat amb la vida. La dona és la mare de tots els vivents. Transmetre vida, això vol dir “tenir cor de mare”. I això, a vegades, inclou el sofriment: a la mare li dolen les ferides dels fills. Per això, al parlar Claret del seu sentiment matern, no podia sinó contemplar-se en les dues figures maternes per antonomàsia: Maria i l’Església. Són les dues figures que un sacerdot o qualsevol que pretengui anunciar la bona nova, ha d’imitar.

Tot parlant del zel del sacerdot en les seves Notas Espirituales (cf. AEC p.757), Claret va enumerant les virtuts d’una mare envers el seu fill amb gran tendresa: li ensenya a parlar, a caminar, l’educa i li forma el cor; l’alimenta, el vesteix, el renta, té cura del seu fill; crida l’atenció i l’amor del pare sobre el fill, no defalleix, és el màrtir de la família; ho porta nou mesos al seu si i després al seu cor…
I acaba dient: “Un bon sacerdot ha de tenir totes les propietats d’una mare. Ai d’aquell que (no) les tingui, perquè no es podrà anomenar mare sinó madrastra, mala mare, mal sacerdot!”.
Aquestes virtuts es podrien aplicar a qualsevol que cregui tenir zel envers el proïsme. Però hi ha alguna cosa més, i Claret ho descobreix i ho practica: una bona mare sap escoltar el seu fill. Aquest tret matern, aquesta admiració contemplativa que Maria, per exemple, tenia vers el seu Fill, deuria ser una nota característica de la maternitat de l’Església i també de nosaltres, ja que som els seus fills. Escoltar, oir, atendre, sintonitzar, compartir, compadir… són verbs que caldria conjugar amb més freqüència en el nostre vocabulari cristià.