“Quan un institut o un convent, no tenen esperit, són morts; no faran cas de veus ni de disposicions, per més sàvies, santes i caritatives que siguin”

(Notas sobre el Concilio Vaticano I, AEC p. 578).

TAN SOLS L’ESPERIT VIVIFICA

Per a Claret és l’esperit el que ens manté dempeus. És a dir, és l’esperit el que ens permet d’estar alçats davant els reptes i les dificultats. I és en les coses petites on hom prova la consistència d’aquest esperit.

Hi ha hagut molts intents de reforma dins de la vida cristiana i religiosa, però tan sols han reeixit les que han vingut precedides d’una gran escolta de l’Esperit. I cal no oblidar mai que “reformar” és recuperar la forma perduda. Es diu ‘estar en forma’, ‘recuperar la forma’; això és obra d’un esperit que sap escoltar l’Esperit. Normalment el que fa l’Esperit és restablir el cor de l’home per tal de guanyar en sensibilitat.

El Concili Vaticà II invità totes les ordres i congregacions religioses a tornar a l’esperit del Fundador o Fundadora. No es tracta de tornar a aquella època, ni als costums i models d’aleshores, sinó a l’ ‘esperit’. I això no és fàcil. Per això Claret deia: “és més fàcil fundar de nou que reformar”. Tota veritable reforma exigeix estudi i discerniment. Amb l’estudi es pot superar l’empobriment de les idees que l’Esperit ens ofereix a través d’aquells qui investiguen la realitat en la seva evolució històrica i de pensament. Amb el discerniment posem en mans d’altres les nostres mocions, per tal d’ajudar-nos a evitar donar solucions massa fàcils als nous reptes que van sorgint, però que són conjunturals.
El gran obstacle per a una necessària renovació, nostra i del nostre voltant, és la tendència a la passivitat, que fa que s’avortin moltes de les mocions que per a això rebem de l’Esperit Sant. Per això Claret acaba dient: “Quan l’home és fidel a la vocació i hi correspon amb una gran força de voluntat, pot moltíssim”