“Jo m’estimo tant els sacerdots que es dediquen a les missions que els donaria la meva sang i la meva vida, els rentaria i besaria mil vegades els peus […]. No sé el que faria per ells. Quan penso que ells treballen per tal de que Déu sigui més i més conegut i estimat, i perquè les ànimes es salvin i no es condemnin, jo no sé què és el que sento. Ara mateix mentre escric això he hagut de deixar la ploma per a acudir als meus ulls”

(Carta al P. José Xifré, 20-8-1861, EC II, p. 352).

AFECTE ALS MISSIONERS

Aquesta carta de Sant Antoni Maria Claret al P. Josep Xifré, superior general de la Congregació de Missioners per ell fundada, és un dels textos més entranyables per als claretians i que millor mostren la “febre” apostòlica de Claret i el seu afecte humà vers els seus missioners; la dimensió espiritual i humana, perfectament harmonitzades, que formen una única realitat, experiència i vida… Claret diu que escriu la carta amb llàgrimes als ulls. Amb la carta els enviava un “petit paper” que contenia el que s’ha vingut a anomenar “la definició del missioner”, que reflexa perfectament la seva ànima d’apòstol, i desitjava que cada missioner la copiés i la portés sempre amb ell. Aquest text, amb petites variants, ho va incloure un any més tard a la seva autobiografia (494).

Aquí hi apareix clarament la seva personalitat interior i la força apassionada del seu zel apostòlic. Per la seva importància, veritable i comprimida síntesi del seu esperit, ho copiem: “Jo em dic a mi mateix: Un fill del Immaculat Cor de Maria és un home abrandat de caritat i que abrusa arreu on passa; que desitja eficaçment i procura per tots els mitjans encendre tot el món en el foc del diví amor. Res no l’espanta; gaudeix en les privacions; aborda els treballs; abraça els sacrificis; es complau en les calúmnies i s’alegra en els turments. No pensa sinó en com seguirà i imitarà Jesucrist en treballar, sofrir i en procurar sempre i únicament la major glòria de Déu i la salvació de les ànimes”.
Tot cristià, d’acord amb les característiques de la seva vocació i de les seves possibilitats, ha de viure aquest mateix esperit que no és altra cosa que la vivència en plenitud del propi baptisme i confirmació. Fins a cert punt és la definició de l’esperit de Jesús mateix. Raó de més perquè els missioners claretians i els qui participen de la seva espiritualitat i missió conservin i acreixin aquesta riquíssima herència que els llegà el P. Claret.