“Des de molt petit em van donar uns grans de rosari que vaig agrair moltíssim, com si fos l’adquisició del tresor més gran…”.

(Aut 44).

EL LUXE DE PODER RESAR

Potser alguna vegada has tingut un rosari a les teves mans. Entre les pregàries i resos de l’Església aquesta oració, el Rosari, ha tingut una especial popularitat. El seu ús, freqüent en èpoques passades, ha estat oblidat, si més no en algunes latituds. El Rosari, diuen, ve del llatí rosarium, “roser”. És una pregària tradicional catòlica que commemora vint “misteris” de la vida de Jesucrist i de la Verge Maria; després de cada “misteri” es van recitant un Parenostre, deu Avemaries i un Glòria al Pare. També s’anomena “rosari” la rastellera de grans enfilats que s’utilitzen per a resar el Sant Rosari. Els grans estan separats en grups de deu per uns altres de diferent mida, i l’enfilat està unit pels dos extrems a una creu. Tinc entès que a l’Índia s’utilitza una cosa molt semblant per a recitar els mantres, i també a l’Islam.

Amb la paraula “misteri” acostumem a referir-nos a alguna cosa que ens resulta molt difícil d’entendre o de descobrir, és a dir, que ens és estrany o inexplicable, potser impossible de descriure degut a que està molt amagat o ocult. En realitat, tota la persona, la vida i la mort de Jesús de Natzaret tenen aquesta dimensió de “misteri”, és més que allò que els seus contemporanis van poder percebre.
No ens és fàcil, amb una mirada superficial, tangencial, descobrir qui és en el fons Jesús de Natzaret. Tampoc qui és el Pare o què és el Regne. El Rosari és un exercici de pregària per a endinsar-se en alguns misteris o, si ho prefereixes, en “el misteri” de Jesús de Natzaret, és a dir, en alguns episodis especialment importants de la seva persona i de la seva vida, i fer-ho, a més a més, portats de la mà de Maria, la seva Mare, de manera que contemplem aquests episodis amb la seva mirada creient, més profunda i penetrant que la nostra, per tal de poder treure el cap a la bellesa, bondat i veritat de la persona de Jesús. I és que el cristià sap que ha de fixar els ulls en Jesús de Natzaret, contemplant-lo, mirant-lo, veient-lo, amb una mirada neta i profunda, des de la fe . Si el deixeble aprèn mirant el mestre, què no podrem aprendre contemplant i veient Jesús?