“El dia 6 d’octubre de 1850, dia de S. Bruno, fundador dels cartoixans, a la religió havia desitjat pertànyer (…), va ser el meu consagració [episcopal], juntament amb la SD Jaume Soler, bisbe de Terol, a la Catedral de Vic. Va ser consagrant el Sr. Bisbe d’aquella Diòcesi, l’Il·lm. Sr. Luciano Casadevall” (Aut. 499).

AUTÈNTICA SUCCESSIÓ APOSTÒLICA

A Claret la mitra li va arribar de rebot; havien intentat nomenar un altre, però no va acceptar. I li va arribar també a contratemps, ja que acabava de fundar la Congregació de Missioners, i no molt abans la Llibreria Religiosa, i ambdues li necessitaven perquè guiés els seus primers passos. Per això va trigar dos mesos en acceptar; finalment ho va fer per obediència a unes paraules taxatives del seu bisbe: “resistirà Un. a la voluntat de Déu si la seva resolució és negativa, motiu pel qual (…) li comandament que accepti” (Epist.Pasivo I, pàg. 75).

Durant els mesos de discerniment, molts van comprendre les objeccions de Claret, la principal de les quals era la seva vocació missionera; d’entrada, ell va entendre que se li torçava el camí, i va ser necessari treballar per persuadir. En una curiosa carta anònima, que alguns consideren apòcrifa, de setembre de 1849, se li diu: “Vostè creu que Cuba és un bisbat, i, no obstant això, no és gens més que una missió; per això enviem allà un missioner. Resignis, doncs, Vostè a deixar el seu bonet, al qual professa massa afecte; doncs ja sap vostè perfectament que no és tan estreta una mitra que no pugui moure-s’hi el cap d’un sant “(Epist. Passiu I, pàg. 73).

Claret sabia que un bisbe és sobretot un successor dels apòstols, els quals van ser seguidors i imitadors de Jesús i després grans missioners. I així va voler organitzar-ho ell. Primer de tot es va procurar un equip de sacerdots i laics, 13 persones en total, amb els quals portar una certa vida de comunitat i compartir l’acció evangelitzadora. No va descuidar els deures administratius o de govern, però l’accent el va posar en la predicació, en la catequesi, en l’atenció directa a aquells fidels, privats de pastor feia 14 anys. En només sis, ell va realitzar quatre visites “missioneres” a aquella immensa diòcesi (avui dividida en 5).

La inventiva de Claret va saber recuperar el sentit originari de l’episcopat, donar vida a alguna cosa que ell veia com anquilosat i envellit. Sabem nosaltres treure partit a les estructures eclesials, actualitzar-les, perquè siguin autèntiques plataformes d’evangelització?