“Com vaig començar les missions l’any 1840, en què ens trobàvem en guerra civil entre Realistes i Constitucionals, caminava amb molt de compte a no dir alguna paraula de política, a favor o en contra d’algun dels dos partits”

(Aut 291).

LLIURAT A TOTS

Claret va ser acusat de ser el polític de l’aparent “no-política”. Va ser molt conscient de la situació que li va tocar viure. Valorava el servei que els polítics han de prestar al bé comú. Però el fet d’haver-se sentit, en els seus anys de predicador popular per Catalunya, “espiat” per uns partits i per altres, va crear en ell una aversió gairebé visceral a tot el que fes olor a política. Els seus escrits ens deixen la impressió que la seva època més feliç va ser l’any i mig passat a Canàries, molt probablement per no haver-se trobat allà amb lluites partidistes.

Des dels seus diversos càrrecs (arquebisbe de Santiago de Cuba i confessor de la reina Isabel II), de vegades va col·laborar amb ells i va influir tant com va poder perquè els valors de l’evangeli inspiressin la convivència social. Però, per instint i per sentit pastoral, es va mantenir allunyat de la contesa entre partits i va demanar als seus missioners que seguissin aquesta mateixa línia de conducta.

Això no vol dir, naturalment, que un hagi de romandre al marge dels projectes i decisions que guien la convivència social. Però, excepte quan estan en joc valors fonamentals, l’evangelitzador s’ha de limitar a proposar els valors de l’evangeli sense inclinar-se a opcions polítiques concretes, gairebé sempre discutibles, que posarien en dubte la seva llibertat i, sobretot, la necessària atenció als que mantenen postures diferents. Compromís clar amb els valors essencials (com, per exemple, la seva denúncia de l’esclavitud a Cuba) i prudència, i fins i tot distància crítica, davant les diferents mediacions polítiques constitueixen la “política” de Claret, que pot il·luminar també la nostra manera actual de situar-nos davant el panorama social.