Heus aquí (…) l’última i principal peça que has de tenir per ser un bon missioner: ser devot de Maria i estimar molt a Déu”

(“Carta al misionero Teófilo“, en Sermons de Missió. Barcelona 1858, vol. I, p. 26).

ELS DOS GRANS AMORS

Quan Claret missionà a Gran Canària, lamentava la deficient formació dels sacerdots d’aquella illa: era d’orientació jansenista. Aquesta va ser una desviació molt estesa en els segles XVII i XVIII, que en espiritualitat va portar a un rigorisme moral i a un lamentable oblit de la tendresa de Déu Pare. Enfront d’ella va tenir un gran paper la devoció als Cors de Jesús i de Maria.

Claret, potser predisposat per ser “naturalment molt compassiu” (Aut 9), va entendre a Déu com el pare del pròdig, que organitza una festa per al fill rebel que torna. Per l’any 1847, sembla que va conèixer els Annals de l’Arxiconfraria del Cor de Maria que funcionava a l’església parisenca de La nostra Senyora de les Victòries; veneraven a Maria especialment com “refugi de pecadors”. Això va donar un nou matís a l’espiritualitat i a la tècnica apostòlica de Claret: Maria “refugi”. Percebrà en ella un fidel reflex de la tendresa de Déu. Ell no va ser un d’aquells predicadors que atribuïen a Déu la justícia i a Maria la compassió. El seu Déu era pare compassiu. Però no per això privava d’espai a Maria: la veia com a model, com a mestra, com “mediadora”; era el “coll” entre Crist Cap i Església Cos.

La devoció a Maria era lliurament, era amor: “Ministre de Maria” (Aut 270). I la relació amb Déu era també d’amor. Aquesta és una de les paraules que amb més freqüència apareixen en els escrits de Claret. És il·lustrativa l’anècdota que explica de Sant Joan d’Àvila. Un jove sacerdot li va preguntar que havia de fer per sortir un bon predicador, al que el sant va respondre lacònicament: “estimar molt” (Aut 440).

Claret vol que Teófilo sigui un bon missioner, i sap que la condició elemental per això és que porti foc interior, que Déu i Maria signifiquin molt per a ell, que la causa de Déu “li cremi”. La paraula del testimoni no pot ser freda o “neutra”, sinó paraula de foc.