“La ignorància en matèria de Religió és avui dia molta, gairebé general; i el pitjor és que són moltíssims els que es complauen en ella. Prefereixen les tenebres a la llum; més volen els vicis que les virtuts, i enllepolits pels delits grollers que tenen a la vista, no fan cas ni volen fer-ho dels goigs del cel que el Senyor els ha promesos i preparats si creuen i obren com ell els mana “(El ferrocarril. Barcelona 1857, pàg. 79).

LA SEDUCCIÓ DEL MAL

Continua cantant, tot i que sense l’èxit d’altres temps. Tampoc la seva vida sembla haver seguit molt els principis de justícia i igualtat que en altre temps defensava a veus, però aquí està la seva cançó: “m’ho dius a mi en pau, que no em vull salvar, que a l’infern no estic tan malament!”. Les seves paraules sonaven – i sonen – forts.

Què diria avui Claret, si ja en el seu temps li escandalitzava la ignorància en matèria religiosa. Una ignorància en la qual – com ell insinua – hi ha molta irresponsabilitat i deliberació. Però també és veritat, i el Concili Vaticà II ho va recordar expressa i solemnement, que aquesta ignorància i aquest desinterès tenen a veure sovint amb la incoherència i el mal exemple dels batejats.

L’evolució de moltes societats ha anat permetent que cadascú pugui triar amb qui fer el camí de la vida. Arribem a la conclusió que hi ha companyies que ens sobren. Altres, però, ens atrauen intensament. Recordem sovint que Jesús ens va convidar a ser senzills com els coloms, però oblidem potser que ens va exhortar també a conrear l’astúcia de les serps. Una frase dita per Claret al segle XIX sona molt actual al XXI: “el sacerdot que treballa sense mansuetud serveix al diable i no a Jesucrist. (…) No poques vegades el mal geni o la ira o falta de mansuetud s’encobreixen amb la màscara del zel “(Aut 376). Algú va venir a dir després: “la lletra amb sang entra, però no del que aprèn sinó del que ensenya”.

Aquí queda això. Ajudem a la gent a ser responsable dels seus actes, a assumir les conseqüències de dir sí o no a la Paraula de Déu i a les creus dels seus germans; però aguantem també la nostra vela: envers Déu, cor de fill; envers nosaltres mateixos, cor de jutge; envers el proïsme, cor de mare.

Quina reacció provoca en tu l’opció de tantes persones per la incredulitat, el desinterès per allò religiós? Què ofereixes als que no comparteixen la nostra fe?

Claret vol que Teófilo sigui un bon missioner, i sap que la condició elemental per això és que porti foc interior, que Déu i Maria signifiquin molt per a ell, que la causa de Déu “li cremi”. La paraula del testimoni no pot ser freda o “neutra”, sinó paraula de foc.