“Desitjo amb vives ànsies anar al cel per veure Jesús estimat i lloat de tota la Cort Celestial, per a mi serà la major alegria i satisfacció que espero tenir, més que la glòria que a mi pugui donar-me la misericòrdia de Déu […]. Per ara em va dirigint pel camí de les penes i disgustos, són bastant forts; però també són forts els auxilis amb que el Senyor em afavoreix. Beneït sigui “(Carta a la V. M. Antònia París, 9 d’abril de 1866, en EC II, pàg. 1143).

DÉU SERÀ EL MEU DESCANS

Claret manifesta aquí el seu profund cristocentrisme, que ha de ser el nucli vital en l’existència de tot deixeble del Senyor. No és que no apreciï en la manera degut les realitats d’aquesta vida, realitats mixtes, fetes de dificultats i de consols (que de tot permet Déu!), Sinó que té clara la meta cap a la qual estem caminant i que dóna sentit a el que fem: la trobada amb el Senyor. El gran missioner havia parlat molt i escrit molt sobre el cel; ¡Com per no tenir ell la vista posada en aquesta gloriosa meta! D’altra banda, considerant la seva pròpia vocació, percep que els seus serveis eclesials estan pràcticament complerts.

Però, fins i tot en això, Claret no té en compte simplement el “profit” o avantatge (glòria, misericòrdia …) que pugui rebre de la seva vida lliurada, sinó la pura i simple contemplació del seu Estimat: Jesucrist. Ha tingut i té el seu centre en Jesús, no en si mateix. Ens recorda aquells versos anònims del segle XVI, que alguns atribueix a Santa Teresa de Jesús: “No em mou, el meu Déu, per estimar-/ el cel que em tens promès, / ni em mou l’infern tan temut / per deixar per això de ofendre’t. / Tu em mous, Senyor, Mou-me el veure’t / clavat en una creu i escarnit, / Mou-me veure el teu cos tan ferit, / em mouen teus afronts i la teva mort. / Mou-me, en fi, el teu amor, i en tal manera / que encara que no hagués cel, jo t’estimés, / i, encara que no hagués infern, et temés. / No em has de donar perquè et vulgui, / doncs encara que el que espero no esperés, / el mateix que et vull et volgués “.

És realment Crist el centre de la meva vida, o he més aviat interessos creats, qui sap si fins i tot mesquins? Encara compromès amb la realitat en què em toca viure, ¿viu en l’esperança de la glòria i de l’abraçada definitiu i etern amb Déu?