“Mai vaig enfadar-me amb ningú; procurava ser benigne amb tothom. No m’agradava riure, encara que sempre manifestava alegria, dolçor i benignitat”(Aut. 386).

ALEGRIA I DOLÇOR DEL CREIENT

Textos com aquest poden deixar la impressió d’un Claret ingenu, sense valors que defensar o criteris que fer valer. Però va ser tot el contrari: en la seva predicació i en els seus llibres argumenta de manera contundent, però sense cap mena d’agressivitat. No vol aclaparar, sinó acompanyar en la recerca de la veritat; li agrada la suavitat i la mansuetud evangèlica. Quan en la predicació volia fustigar certs vicis, ho feia – segons les seves paraules – “com qui cou cargols, que els posa a coure en l’olla amb aigua fresca, que amb la frescor de l’aigua s’estenen fora de la closca, i, com l’aigua es va escalfant imperceptiblement fins bullir, queden així morts i cuits; però si algun imprudent els fes fora a l’olla bullint l’aigua, es ficarien tan dins de la closca, que ningú els podria treure. Així em portava amb els pecadors de tota mena de vicis i errors “(Aut. 290).

Avui estem acostumats a debats televisius o periodístics en què cadascú intenta desqualificar al contrincant amb els arguments més definitius. No es tendeix a la col·laboració amb l’altre, sinó a l’anul·lació de l’altre; allà l’amor no té espai. Només quan hi ha amor es transmet vida. El diàleg cristià no és per derrotar, sinó per créixer junts.

Va existir tota una tradició ascètica de la “no-riure”; es recordava que, segons els evangelis, “Jesús mai el van veure riure i sí plorar algunes vegades” (Aut. 386); això ho saben bé els qui han llegit la novel·la d’Umberto Eco El nom de la rosa. Claret va participar d’aquest corrent ascètica, però li va posar el seu correctiu; en la seva vida està molt present l’alegria; va patir molt, però va tenir grans goigs interiors. El grau i profunditat de l’alegria no es mesuren per l’estrèpit de la riallada, sinó per la pau interior i la dolçor.