“La virtut més necessària és l’amor. Sí, ho dic i ho diré mil vegades: la virtut que més necessita un missioner apostòlic és l’amor. Ha estimar Déu, a Jesucrist, a Maria Santíssima i al proïsme. Si no té aquest amor, totes les seves belles dots seran inútils; però, si té gran amor, amb els dots naturals, ho té tot”(Aut. 438).

LA VIRTUT  IMPRESCINDIBLE

Es diu que hi ha persones que “viuen” i  persones que “són viscudes”; Per qui? de manera que les envolta. Hi ha vides amb passió i hi ha vides anodines, de qui anímicament “ni sent ni pateix”; és una profanació del preciós do de la vida; aquest, per si sol, hauria de ser suficient per entusiasmar, per a “apassionar” (= causar passió). El mer “durar” no equival a “viure”.

Es té “passió” quan s’experimenta motiu per aixecar-se cada matí i posar-se a treballar, perquè hi ha alguna cosa – o algú – que “em diu molt”. Només en aquest cas es viu vida veritablement humana, no mecànica; és un mateix qui decideix i actua; no “és portat”, sinó que va.

Les paraules del P. Claret que avui motiven la nostra reflexió són autobiogràfiques: ell va viure així. El seu pas pel món no va ser el d’un turmentat, però sí el d’un afanyós i apassionat: li deia molt la causa de Déu i la causa del germà, i li faltava temps per servir a una i a una altra. En alguns exercicis espirituals fa el propòsit de no perdre un minut de temps; com el dia li resultava curt, furtava temps a les seves hores de son, fins habituar-se a no dormir més de tres o quatre cada nit.

L’únic títol que Claret va voler per a si mateix – i ho va demanar i va obtenir – va ser el de “missioner apostòlic”, és a dir, poder dedicar-se al testimoni de Jesucrist segons el model dels apòstols. Aquesta va ser la febre que de continu li va abrasar. Quan parla de l’amor com la força que dinamitza les qualitats naturals, no teoritza, sinó que parla de si mateix. Hi ha alguna cosa que no sembla haver conegut: desgana, avorriment, o “desvitalització”. Ell va confiar sempre en la providència, però això no va disminuir la seva responsabilitat en l’ús de les pròpies qualitats, sempre potenciades per l’amor.