“Porteu el meu jou (el dels meus preceptes i de la meva  creu) sobre vosaltres, i deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs; perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera “(Mt 11, 29). Jou crida a la doctrina moral que ensenya i el compliment exigeix, perquè s’entengui la gràcia que amb el seu exemple dóna ell mateix als que carreguen amb ella per observar-la. Jou es diu de dos que junta per una mateixa feina o cultiu, i Jesús no abandona, no deixa sol al cristià que abraça la seva Moral sinó que ell mateix se li junta i l’ajuda. No fa com els Escribes i Fariseus que posaven sobre els altres càrregues molt pesades, i ells ni tan sols amb el dit volien tocar-les. Jesucrist, per contra, càrrega sobre si mateix el jou que imposa, perquè sigui tant més lleuger a qui ho pren”

(El ferrocarril. Barcelona 1857, pàg. 76).

NO VAS SOL

L’ocasió era solemne, molt solemne. A la basílica vaticana se celebrava l’Eucaristia d’obertura de la segona Assemblea Sinodal dedicada a Europa (1999). A la primera, el 1991, la caiguda del Mur de Berlín era molt recent, i els pobles de l’Est es trobaven en plena transformació; en la segona, les experiències eren ja altres experiències; tothom estava més preparat per parlar i escoltar-se.

La basílica estava a vessar. Joan Pau II va fer una homilia inoblidable. Algunes frases posen encara els pèls de punta: “Jesucrist és viu en la seva Església, i de generació en generació, segueix acostant a l’home i caminant amb ell”, va afirmar comentant el relat dels deixebles d’Emaús. “Ell – va seguir dient – l’Emmanuel, el Déu amb nosaltres, ha estat crucificat en els camps de concentració i en els gulags, ha conegut el sofriment en els bombardejos i en les trinxeres, ha patit on l’home, on cada ésser humà ha estat humiliat, oprimit i violat en el seu irrenunciable dignitat”.

La frase mereix quedar gravada a la porta d’Auschwitz i de Mauthausen, però també de molt camp soviètic desconegut, de barracons, naus industrials i hivernacles en els quals s’amunteguen centenars d’immigrants, d’elegants sales de massatges en què noies enganyades amb el esquer europeu malvenen el seu cos o ploren el seu últim avortament. Crist, el Ressuscitat, mai ens deixa sols. Claret ho recorda amb paraules precioses: ell mateix ens ajuda, “ens ungeix”. I nosaltres, que associàvem jou només amb pesadesa, soledat, sacrifici! Beneït jou el que ens uneix al Crucificat.

Creus de veritat que Crist mai no ens abandona? Estàs convençut que fins i tot s’acosta més a nosaltres quan la vida sembla somriure’ns menys? Et deixes acompanyar per Ell?