“Un altre dels motius que m’impel·leixen a predicar i confessar és el desig que tinc de fer feliços als meus proïsme” (Aut 213).

CREAR UN MÓN FELIÇ

M’he trobat amb infinitat de persones que, en preguntar per l’objectiu de la seva vida, em responen de forma immediata i automàtica:”Jo el que més desitjo i busco en aquesta vida és… ser feliç”. I ho repeteixen fent una solemne pausa, que tracten d’impregnar d’autenticitat i transparència i que els fa creure que la seva pretensió apunta al més noble de les finalitats imaginables.

Claret mai no va pertànyer a aquest grup de persones que es dediquen només a ser feliços. Va entendre que aquest era un camí equivocat, encara que sí que era tan seductor com inabastable. Les persones assoleixen la felicitat només quan estimen. I estimar és buscar el bé de l’altra persona per damunt del propi. Quan algú entén això i ho practica, ha entrat en el llindar d’un camí recte i segur que el portarà a la seva plenitud, encara que li sobrevinguin dolors i contradiccions durant el trajecte.

“Fer feliç el meus proïsme”, va repetint Claret com un eco recurrent. En aquesta empresa trobava una de les motivacions més poderoses del seu actuar missioner. Va ser feliç fent feliç el proïsme. Curiosa paradoxa, on fa servir el verb “fer”. Aquest verb, actiu sense dobles, implica aplicar-se a l’acció concreta, dedicar-se a l’altre, fer alguna cosa pels altres, amb o sense sentiments. En llavis de Claret és un verb solitari que no necessita d’altres com “sentir”, “rebre”, “cobrar” i succedanis.

Rumiant paraules com aquestes, ets convidat tu també a mirar al teu voltant i a aturar-te en les persones amb les quals normalment convius. Pregunta’t què has de fer per a fer-les felices. Sens dubte t’adonaràs que amb petites accions, al teu abast, pots aconseguir que hi hagi un somriure en els seus rostres i… una mica de pau en la teva ànima.

Amic lector, on cerques la felicitat? La busques de debò o senzillament la confons amb l’avorrida comoditat?