“Has de saber, amic meu, que Maria Santíssima és obra de Déu i és la més perfecta que ha sortit de les seves mans, després de la Humanitat de Jesucrist. En Ella brillen d’una manera molt particular l’Omnipotència, la Saviesa i la Bondat de Déu mateix. És propi de Déu donar la gràcia a cada criatura segons la finalitat a què la destina, i com Déu va destinar Maria per a ser Mare, Filla i Esposa del mateix Déu i Mare de l’home, d’aquí s’infereix quin Cor li donaria i amb quina gràcies l’adornaria! “(Carta a un devot del Cor de Maria, a EC II, pàg. 1498).

MARIA, OBRA DE DÉU

Ens adverteixen els especialistes en teologia espiritual que poden existir qualitats ocultes, i que així s’haurien quedat si no hi hagués hagut una irrupció de Gràcia. Sens dubte que la torrencial mirada d’amor de Déu que va omplir Maria i la “va omplir de Gràcia” va fer que la perfecció que niava oculta sortís a la superfície. Però també va sortir a la superfície el sentiment de la seva petitesa i per això es va torbar en sentir-se cridada amb aquest bonic nom: “Plena de Gràcia”.

La criatura més perfecta que, com diu Claret, ha sortit de les mans de Déu va necessitar l’ànim que l’arcàngel enviat li ofereix en comunicar-li la missió que li va ser encomanada. Ho diré amb paraules pronunciades pel Papa Benet XVI el 18 de desembre de 2005: “No tinguis por Maria, li diu l’àngel. En realitat, hi havia motiu per tenir por, perquè portar ara el pes del món sobre si, ser la mare del Rei universal, ser la mare del Fill de Déu, constituïa un gran pes, un pes molt superior a les forces de l’ésser humà. Però l’àngel li diu: ‘No tinguis por. Sí, tu portes Déu, però Déu et porta a tu. No tinguis por ‘ “.

Però ara voldria contemplar aquest Cor i aquestes gràcies que Déu va bolcar a la humil Natzarena. I em passa allò que li va passar al nen que, sorprès al veure al cinema l’immens mar, li van entrar unes ganes enormes de veure-ho en la realitat. I va començar a instar els seus pares -que eren de terra endins- que el portessin a veure el mar. Els pares li van prometre el viatge desitjat. Ho van preparar tot fins al més petit detall. Van arribar de nit a l’hotel i aviat a dormir, per veure el mar amb l’aurora. No fou pas necessari trucar al nen dues vegades, i van sortir a veure el mar en el moment en què el sol apareixia al fons i els seus raigs flamejaven sobre la superfície blava. Van doblegar la cantonada i, davant els seus ulls, el mar! Al nen se li va tallar la respiració i, al final, va exclamar: pare, mare; ajudeu-me a mirar!

És el meu clam en intentar de contemplar Maria. Un crit a l’Esperit Sant: ‘Ajudeu-me a mirar’!