[A un Fill del Cor Immaculat de Maria] “res no el fa enrere; frueix en les privacions; aborda els treballs; abraça els sacrificis; es complau en les calúmnies i s’alegra en els turments…(Aut 494)

FORTALESA DEL MISSIONER

Sembla que el P. Claret ens dibuixa un perfil del missioner o del “Fill del  Cor Immaculat de Maria” molt poc atractiu, almenys per a la sensibilitat actual. Sembla que ha d’estar contínuament fent front a situacions negatives, que suposen molt d’esforç, privació, treball, sacrifici, calúmnies, turments… I, per si fos poc, el P. Claret vol que tot això s’abordi amb alegria. No sona a masoquisme?

Certament, hi ha en això molt d’autobiogràfic: el P. Claret va haver de fer front a situacions molt difícils i doloroses: persecucions, calúmnies, difamacions, atemptats, etc. No cal dir que, tot això no s’entén si no penetrem en la motivació de fons, que és la que dóna autèntic sentit a aquests sacrificis.

Un cristià no busca el sofriment en si mateix, sinó que l’assumeix com a conseqüència d’un lliurament Amorós, sense reserves. El sofriment no salva, sinó l’amor; Sant Agustí deia que “al màrtir no li fa tal la pena sinó la causa”. El qui estima molt, està disposat a aguantar el que sigui per la persona estimada. Així ho expressa el P. Claret en el capítol de l’Autobiografia dedicat a l’amor com la virtut més necessària al missioner: “Oh proïsme meu!… Jo t’estimo… i en prova de l’amor que et tinc faré i sofriré per tu totes les penes i treballs, fins la mort si cal” (Aut 448).

Allò que Claret deixa ben assentat és que la vida del missioner i del testimoni és qualsevol cosa menys avorriment o rutinària desvitalització, que està orientada a causes grans i apassionants.

Fins on està disposat d’arribar el nostre amor per Déu i pel proïsme?