“Feliç el qui estima amb fervor Déu i procura que Déu sigui cada vegada més conegut, estimat, servit, lloat i glorificat ara i sempre”

(L’egoisme vinto. Roma 1869, pàg. 67. Retrotraduït als Estats pàg. 422).

 QUE DÉU SIGUI CONEGUT I ESTIMAT

Per què l’home ha d’estimar, servir i lloar Déu?, es pregunta Claret. En primer lloc, no només perquè és infinitament bo i amable, sinó també perquè l’ha omplert de beneficis. Per això ha de donar-li infinites gràcies. Els cristians sabem que l’amor de Déu és la suma benevolència del Senyor cap a les criatures terrenals. Només cal llegir 1Jn 4,16: “Déu mateix és amor”. Però aquesta afirmació desperta nombroses preguntes a Claret: si Déu, tan gran, tan perfecte, ¿pot rebaixar-se a estimar a un home petit i pecador? I si Déu es digna estimar l’home, ¿amb quin amor ha haurà de respondre l’home a aquest amor? Quina relació hi ha entre l’amor de Déu i el dels homes?

La Bíblia, que tan bé coneixia Claret, respon amb claredat: Déu ha pres la iniciativa d’un diàleg d’amor amb els homes: “Ell ​​ens ha estimat primer” (Jn 4,19). En nom d’aquest amor, els compromet i els ensenya a estimar-se els uns als altres. Abraham, Moisès, Osees, Jeremies, Ezequiel… van experimentar l’amor de Déu de forma privilegiada i exemplar. Déu estima el seu poble com un amic, com un pare, com un espòs… amb un amor apassionat i gelós, encara que de vegades és correspost amb infidelitat. Amb la vinguda de Jesús, Déu es manifesta en el seu Fill.

En Jesucrist troba Claret la gran prova de l’amor de Déu, al qual no hi ha més remei que correspondre, donant la vida com ell la va donar. Però sense oblidar que l’amor és complir la voluntat de Déu. “Obeir estimant i estimar obeint”, com deia Claret. La nostra llibertat consisteix a acceptar joiosament el programa que ell ens ha traçat. El model de la nostra llibertat és la dependència que Jesús tenia del seu Pare. Perquè Déu és al mateix temps roca i casa. Un lloc fantàstic per a viure en pau i per convidar d’altres a viure en pau.