“Estic convençut, Senyor, que així com a l’aigua del mar li heu donat la salobror i l’amargor perquè es conservi pura, així m’heu concedit a mi la sal del disgust i l’amargor del tedi a la Cort perquè em conservi net d’aquest món. Gràcies i moltes us en dono, Senyor” (Aut 624).

AVERSIÓ AL SEU DESTÍ A LA CORT

De molta profunditat és aquest pensament anotat per Claret: reconeix en si un disgust interior, una molèstia continuada, una tristesa cordial que  l’impedeix de viure feliç en un ambient que d’altres pagarien per freqüentar. És que la felicitat veritable no és possessió de títols, comoditats, béns i persones, sinó la senzilla i sana vivència d’allò que ens fa fills de Déu, germans dels altres i constructors d’un món millor.

Claret recorre a imatges de la natura -acostumat com estava a parlar amb senzillesa a la gent senzilla- per a explicar aquest sentiment de malestar que experimentava contínuament a l’ambient palatí en què el situava la missió que li havien confiat; va haver de mantenir-se en aquest ministeri, no obstant haver expressat repetides vegades el seu desig de plegar. De vegades es considera com un ocell engabiat; d’altres, com un gos fermat a una estaca (cf. Aut 621, 623). ‘La salobre i l’amargor de l’aigua marina!

Però era conscient que aquest sabor amarg que li produïa la seva situació era una autèntica gràcia del Senyor; aquest amargor el preservava de la contaminació a la qual estava sempre exposat. Claret, molt clarivident, ho agraïa de cor al Senyor.

¿Pensem alguna vegada que els disgustos que experimentem en el nostre viure quotidià, en aquesta “vall de llàgrimes”, poden ser també una gràcia de Déu? ¿No és cert que, amb massa facilitat, tendim a pensar que la nostra situació és insofrible? ¿Reflexionem de tant en tant sobre el fet que la major part de la humanitat es troba en condicions pitjors, més dures i doloroses que les nostres, amb molts menys recursos per a fer front als seus problemes?