“D’aquí a un mes em quedaré sense Capellà […]. Com que veig que els Germans desitgen molt que vingui un Sacerdot de la Congregació, i jo també ho desitjo com ells, li demano que, si amb el parer dels Consultors, em pot enviar un sacerdot de la Congregació ho apreciaré i els Germans també” (Carta al P. Xifré, 19 d’octubre del 1866, EC II, p. 1066).

VIURE EN FAMÍLIA

Al segle XIX cada bisbe tenia sempre amb ell un sacerdot que era qui l’ajudava a celebrar l’eucaristia en el complicat ritual d’aleshores, solia fer-li de secretari, etc.; se l’anomenava “el capellà”. En els seus primers anys de Madrid, Claret va tenir sacerdots diocesans com a “capellans”. Però el seu desig era viure amb els seus Missioners. L’any 1866 ja viuen amb el seu estimat Fundador dos Germans Claretians no sacerdots; i, a l’haver de cessar el seu “capellà”, Claret vol que el substitueixi també un sacerdot de la Congregació. És normal ja que “l’arquebisbe, a la força” mai no hauria volgut separar-se dels seus Missioners de Vic.

El “lloc natural” de Claret hauria estat la “casa missió”, el grup que Déu l’hi havia donat per a posar en marxa la Congregació de Fills de l’Immaculat Cor de Maria en el ja una mica llunyà 16 de juliol del 1849. En el nostre context Claret mostra una gran predilecció per aquests Germans seus, amb un gran respecte vers aquell que els governa; ell, el Fundador, es sotmet joiosament a allò que decideixi el Superior General.

Aquest sentit de pertinença mai va ser un impediment per a valorar i estimar les coses dels altres. Més aviat, Claret fou un home de moltes pertinences, unes per afinitat carismàtica, altres per encàrrecs pastorals o altres motius pràctics; unes més permanents, altres més passatgeres. Quan l’any 1868, surti exiliat d’Espanya, la Congregació de Missioners serà ja el seu únic punt de referència.

Així com en una família cada membre ha de mantenir-se obert i acollidor dels altres, igualment cal comportar-se amb la “família” espiritual que Déu ens ha donat: els germans o germanes de carisma. En el nostre temps a vegades tant a nivell de família humana com de vida religiosa o congregacional, hi ha qui manté una relació més profunda i sentida amb una realitat exterior –ja es digui moviment religiós, grup cultural…- que amb el grup vocacional al que ha estat cridat.

Sento i conreo la meva relació humana i espiritual, sobretot, amb els germans que Déu m’ha donat? O, més aviat, visc desarrelat o desinteressat en aquest respecte?