“Maria havia de ser la Mare del mateix Déu. És un principi filosòfic que entre la forma i les disposicions de la matèria hi cal certa proporció: la dignitat de Mare de Déu és aquí com la forma i el Cor de Maria és la matèria que ha de rebre aquesta forma. Oh quin cúmul de gràcies, virtuts i altres disposicions s’apleguen en aquest santíssim i puríssim Cor!” (Aut 238).

MARIA MARE DE DÉU

Aquestes admiracions de l’ànima de Claret davant de tantes virtuts i gràcies són, sens dubte, una forta invitació a contemplar Maria. Al mirar-la -diu Benet XVI a la seva al·locució del 8 de desembre del 2005- “es revifa en nosaltres, els seus fills, l’aspiració a la bellesa, a la bondat i a la puresa de cor. El seu candor celestial ens atreu vers Déu, i ens ajuda a superar la temptació d’una vida mediocre”.

Succeeix que molts de nosaltres som de tan poca estatura que no hi veiem, com Zaqueu. La solució per a poder mirar i captar la Verge amb ulls sorpresos està en alçar-nos sobre les espatlles dels sants, com ja al segle XII ho expressava Bernard de Chartres: “Som nans a les espatlles de gegants, i si arribem a veure-hi més lluny no és perquè la nostra vista sigui més aguda, sinó perquè ells ens alcen sobre la seva estatura gegantina”.

També podem pujar a les espatlles de la litúrgia de l’Església, per tal d’albirar horitzons que normalment no veiem per culpa de la nostra baixa estatura espiritual. Al prefaci de la Missa del Cor de Maria es dóna solemnement gràcies a Déu “perquè has donat a la Verge Mare un cor savi i dòcil, sempre disposat a agradar-te, un cor nou i humil, per gravar en ell la llei de la Nova Aliança, un cor senzill i net que la va fer digne de concebre virginalment el teu Fill, un cor ferm i disposat per suportar l’espasa del dolor i esperar, plena de fe, la resurrecció del seu Fill”. Aquí hi tenim un bell panorama per contemplar i una forta motivació per desitjar ardentment tenir un cor semblant.

Pugem també nosaltres a les espatlles dels poetes: “Era Ella i ningú no ho sabia, però, quan passava, els arbres s’agenollaven. En els seus ulls hi niava l’Ave Maria, i en la seva cabellera s’hi trenaven les lletanies” (Gerardo Diego).

Has pensat alguna vegada en crear les teves pròpies lletanies d’amoretes?