“Amb moltíssima freqüència, des de molt petit, amb la meva germana Rosa, que era molt devota, anava a visitar el Santuari de Maria Santíssima anomenat Fussimanya, a una llegua de distància de casa meva. No puc explicar la devoció que sentia en aquell Santuari… Aquesta devota imatge de Fussimanya l’he visitada sempre que he pogut, no només de petit, sinó també quan era estudiant, sacerdot i arquebisbe, abans d’anar a la meva diòcesi” (Aut 49).

“SACRAMENTALITAT” DEL LLOC

Hi ha presències (poden ser llocs, persones…) que sempre ens acompanyen en la motxilla de la vida… anem on anem, i a les quals, sempre que ens és possible, retornem, o bé físicament, o bé amb la memòria i el record. La nostra vida s’ha anat lligant o deixant-se lligar a aquestes presències amables, amigues, bones, formoses, en una paraula, benvolents i benefactores. I tot això forma part de la nostra memòria agraïda. Gràcies a totes elles, que formen part per sempre del bagatge o disc dur de les nostres vides, som el que som i hem pelegrinat pel camí de la vida fins al dia d’avui.

Potser no sempre hem estat igualment conscients del nostre deute, deixeu-m’ho dir, amb aquestes presències. Però, ara que ens aturem a pensar, totes aquestes presències, segur que sí, desvetllen el nostre amor, el nostre fervor, una veneració que no podem ni tenim raons per a dissimular. I a totes aquestes presències, algunes més remotes, altres més pròximes, ens sentim com especialment endeutats.  Per suposat que en aquest tipus de coses hi té molt a veure l’experiència vital de cada persona… els seus enyoraments, nostàlgies, records… I, per suposat també, tot això se’ns pot fer inclús més sentit en determinades situacions de distància, llunyania, separació…

Entre totes aquestes presències sembla que n’hi ha una que destaca d’una manera especial, amb un contorn particular. Em refereixo a la presència de la Mare, és a dir, d’aquella que ens va engendrar, ens donà a llum, ens acompanyà molt de prop, de tantes i tantes maneres, en infinitat d’hores, i la presència de la qual, amb el pas del temps, anà fent-se més discreta (però no menys sentida) a mesura que vam anar creixent, fent-nos adults, prenent altres rumbs i horitzons. Però, per molt que hàgim crescut, seguim sent fills d’Ella. Per a Ella, tot i ser adults, sempre som “fills seus”. Recordes l’herència de Jesús a la creu? Mare… aquí tens el teu fill… Fill… aquí tens la teva mare… I des d’aquell moment… el deixeble la va acollir a casa seva.