La matèria que més sovint he de tractar és el Cel, per les raons que Déu m’ha fet conèixer” (Aut 684).

LA META FINAL

Ens anem quedant miops, curts de vista. A mesura que la vida avança, perdem de vista l’horitzó, ens adaptem al que és petit. A mesura que anem perdent les forces, s’esvaeixen els nostres somnis i les ganes d’obrir nous camins; ens costa més alçar la mirada i, més encara, el vol; ens costen els canvis i ens anem conformant amb vols curts. Ens resignem a ser aus de corral, tot i estar cridats a ser aus d’altura. Potser ens hem quedat mirant enrere, ofegats pels enyoraments o ens entretenim en coses intranscendents.

Avui Claret ens invita a tractar del Cel per a no perdre de vista l’horitzó i ser conscients del desenllaç de la vida i de la història.

Tractar del Cel no és parlar d’un lloc. És posar la mirada en la meta de la vida en plenitud, de l’amor, del banquet de tots, de la ciutat nova, del Regne totalment realitzat.

Tractar del Cel nou ens posa en camí, en èxode. Ens invita a deixar els esclavatges que ens lliguen i ens impedeixen, tot proposant-nos petits cels, de caminar amb la llibertat dels fills de Déu, vers “un cel nou i una terra nova on fa estada la justícia” (2Pe 3,13).

Tractar del Cel és no perdre la inquietud ni el gust per la utopia d’un altre món possible; és no conformar-nos amb qualsevol opi, encara que tingui forma de religió.

I és que, a la que deixem de parlar del Cel nou, apareixen moltes noves ofertes de petits cels, més propers, més a gust nostre, però sens dubte més efímers, més rebutjables, veritables pseudo-cels.

De quins cels petits i immediats n’estem rebent l’oferta? Amb quina actitud esperem el Cel nou i la terra nova?

Pare nostre que sou al Cel, no ens deixeu caure en la temptació de conformar-nos amb uns cels petits i artificials.