“Quan l’home és fidel a la vocació i correspon amb una gran força de voluntat, pot moltíssim. I si és perseverant, sense deixar ni afluixar en el que ha començat, és inexplicable el que arriba a fer, tot i que ho fa sempre ajudat per la gràcia de Déu” (Notas sobre el Cocilio Vaticano I, AEC p. 579).

FERMESA DE LA FE

Fidelitat, força de voluntat, perseverança… Vet aquí uns valors que no es cotitzen gaire en la nostra societat. Aquesta, més aviat ens arrossega al que és més fàcil i a fugir sempre d’allò que costa, que és desagradable, que exigeix sacrifici, que és durador…

Gràcies a Déu, sembla que anem adonant-nos de que és important educar els nens, a la família i a l’escola, en el valor del sacrifici i en l’enfortiment de la voluntat. Cert que durant força temps hem carregat tant l’accent en la voluntat i el sacrifici, sense valorar també la motivació i l’acció de la gràcia de Déu, que quèiem en el voluntarisme i en la imposició.

El P. Claret destaca bé que la fidelitat, la voluntat i la perseverança són la resposta agraïda i amorosa a la vocació rebuda i a la gràcia (l’amor) de Déu que ens acompanya sempre. Quan es produeix aquesta sinergia, com diu ell, la persona realment és capaç de fer moltíssimes coses, moltes més de les que mai no hauria imaginat.

En la vida de Claret s’hi perceben moltes iniciatives; empren moltes coses. Alguns l’han acusat de versàtil o d’inconstant, com si comencés coses que no acaba. Però la investigació més recent demostra que no és així, sinó que persevera; si algunes coses van quedar enrere fou per motius aliens a la seva voluntat: persecucions, revolució, etc. Estima el que empren; sobretot estima Déu i els germans, per a qui els empren. Quan li sobrevé la feridura -a conseqüència de la qual morirà al cap de tres setmanes- deixà damunt la taula les primeres quartilles d’un llibre que començava a compondre. Mai no baixà la guàrdia ni es cansà de servir el seu Senyor.

Responc amb fidelitat i perseverança a la vocació i a la gràcia que Déu em regala?