“Un dels més grans actes de caritat amb el proïsme és estimar i suportar els qui ens són molestos, capritxosos, tossuts, ignorants, superficials, orgullosos, etc. Aquesta és la pedra de toc de la caritat veritable, deia Sant Francesc de Sales”

(Carta ascética… al presidente de uno de los coros de la Academia de San Miguel. Barcelona 1862, p. 10).

AMOR SENS LÍMITS

No sempre ens comportem moguts per la caritat, ni molt menys estimem i suportem els qui ens resulten incòmodes. Sovint ens queixem de no ser tractats tal com mereixem, ens considerem amb certs drets en les nostres relacions amb el proïsme i lamentem que no ens sigui reconegut el que fem. Cerquem una compensació a la nostra donació o al servei que prestem als germans. En el fons, ens estimem a nosaltres mateixos, cerquem la pròpia satisfacció fins i tot en el “donar” i en la pràctica del bé.

Jesús ens ensenya no tan sols a estimar fins les darreres conseqüències, sinó a estimar sense exclusions. Ell ha donat la vida per tothom i per cadascun de nosaltres. No ha tingut en compte els nostres mèrits, no ha valorat les actituds que podem tenir vers Ell, ni ha previst el nostre agraïment o el reconeixement per tot el que ha fet per nosaltres. Jesús, com a Déu que és, ens ensenya que cal estimar de franc i a tothom sense excepció perquè tots som fills seus. El veritable amor és el que es viu sense interès egoista, tan sols perquè la persona estimada és la que és; se l’estima per ella mateixa, i fins i tot a pesar d’ella mateixa, dels seus defectes, dels seus comportaments, de les seves actituds vers mi.

Ens podem preguntar sempre qui estimo, per què estimo aquesta persona, què busco en ella. O bé, contràriament, a qui rebutjo, per què la defujo.

Les meves raons per a estimar, són vàlides? estan inspirades en la caritat de Crist o en els meus sentiments, en les meves reaccions espontànies, en el profit o el dany que en puc rebre…?