“Aquesta ciutat [Baracoa, Cuba] no l’havia visitada cap prelat des de feia seixanta anys, i, per tant, no s’hi havia administrat el sagrament de la confirmació. Quan jo hi vaig arribar, dos dels meus companys ja hi havien fet la santa missió; així i tot, jo vaig predicar-hi cada dia mentre hi vaig ser, vaig administrar el sagrament de la confirmació a tothom, la vaig visitar…”

(Aut. 542).

L’EVANGELITZACIÓ PRECEDEIX ELS SAGRAMENTS

Un dels aspectes que més es critica als qui exerceixen una responsabilitat pastoral dins l’Església és la llunyania respecte de la gent. Quan el Pastor és sobretot “Senyor Bisbe” i quan el sacerdot és principalment “Senyor Rector”, és difícil que hi hagi un veritable diàleg amb la gent. Les paraules es fan llunyanes i són incapaces de comunicar un missatge que arribi al cor. En canvi, quan es crea proximitat i el pastor s’apropa amb cordialitat, neix un diàleg que recull inquietuds, comparteix alegries i fa que cadascú es senti part de la vida dels altres. L’Església s’omple de vida i els problemes, els reptes i els èxits, s’assumeixen conjuntament. Neix l’experiència de comunió.

San Antoni M. Claret fou un bisbe “popular”. Havia estat sempre un missioner “popular”, atent a les necessitats del poble i a recollir les seves inquietuds i les seves preguntes. Per això, el seu llenguatge era entenedor i la seva persona era buscada i estimada.

A molts llocs, la nostra societat està fortament marcada pel procés de secularització; és una característica del món occidental dels darrers decennis. El nostre llenguatge resulta, sovint, llunyà i incomprensible. És un gran repte anunciar un missatge religiós a una societat que es defineix com post-religiosa. Mai no han estat tan importants l’escolta i el diàleg. Tan sols aquell que s’immergeixi en mig de la gent podrà captar les seves preguntes i donar-hi respostes intel·ligibles. Pe això és tan important crear àmbits d’empatia i de cordialitat.

Passa el mateix als llocs on la pobresa suscita unes preguntes peculiars, potser llunyanes per a un pastor que arriba ple de títols acadèmics o per al voluntari d’una ONG condicionat per la seva procedència d’un món opulent. Cal “baixar” del propi pedestal i viure aquestes situacions des de prop, des de dins. La proximitat al poble és una clau fonamental per a un anunci eficaç i creïble de l’Evangeli.