“Procuràvem que a la presó els presos aprenguessin de llegir i escriure, la religió i algun ofici. Per això a la presó hi teníem alguns tallers, perquè l’experiència ensenyava que molts es dediquen al crim per no tenir cap ofici ni saber com procurar-se el sosteniment d’una manera honrada”

(Aut. 571).

SERVIR DÉU EN ELS MÉS NECESSITATS

Les paraules de Jesús continuen sent una exigència irrenunciable per als qui porten el nom de cristians: “era a la presó i em vau visitar”.

Jesús prengué damunt seu els dolors del món: el malalt, el postergat, el menyspreat, l’empobrit, l’afamat. També l’empresonat. Ell era Déu realment  encarnat; i totes aquestes categories i situacions humanes, que tan sols apareixen a les pàgines de violència de la gran premsa, o ni tan sols en elles, són la condició en que viu la gran majoria dels habitants del planeta.

Sant Antoni Maria Claret va saber estar sempre del costat dels pobres, els marginats, els malalts, els pecadors… Els presos no foren l’excepció. Ja durant el noviciat de la Companyia, a Roma, anava cada setmana a predicar als empresonats (cf. Aut. 165). A Cuba procurà que els reclusos del presidi obtinguessin alguna formació i algun ofici a través de diversos tallers (cf. Aut. 571). A Madrid, visitava habitualment els encarcerats (cf. Aut. 637).

El sant arquebisbe Claret no va romandre tancat a la seva cúria arquebisbal de Santiago de Cuba, sinó que sortí a cercar les ovelles perdudes, els éssers humans necessitats d’ajuda. I en els seus anys de Madrid (1857-1868), al no viure en el recinte del palau, no estava tan “engabiat” com ell a vegades lamenta o nosaltres ens imaginem… Gaudia de suficient llibertat -ell mateix ho exigí com a condició per a acceptar el càrrec de confessor reial!- per a sortir a l’encontre dels més necessitats.

Acompanyar un marginat, consolar un malalt, visitar un empresonat, és acompanyar, consolar i visitar Jesús! Quant temps fa que no t’has trobat amb Ell?