“Pensaré que Déu m’està mirant. Pensaré que Déu m’està parlant amb inspiracions i disposicions… Jo li respondré amb jaculatòries. Jo li oferiré cada cosa que faré o allò de que m’abstindré. Acceptaré el calze de la passió quan permeti que experimenti alguna pena o treball” (Propósitos de l’any 1859, a AEC p. 687).

REFERÈNCIA PERMANENT

El Déu de la Bíblia és el Déu viu. Ell viu en relació amb la humanitat, parla al seu poble, li revela el seu nom, és a dir, el seu ésser, i es compadeix del seu sofriment (Ex 3,7). Ell vol viure en diàleg amb els seus: “Escolta, Israel”; és el Déu de la tendresa, s’anomena Pare i té trets de Mare (“entranyes”), és el Déu que fixa la mirada amorosa en el seu poble, i aquest li demana: “no m’amaguis el teu rostre” (Sal 26,8).

Ja des de la seva infantesa, Antoni Claret estava dotat d’una gran capacitat de interioritat, vivia en diàleg amb Déu. Una primera (i decisiva) escolta de Déu la data a l’edat de cinc anys: del pensament de l’eternitat passa a sentir la crida a “salvar ànimes” (Aut. 9), com es deia aleshores. La seva formació, a la família i a l’escola, l’ensenyarà a cercar el camí que Déu li prepara (cf. Aut. 26-28).

La formació religiosa porta a prendre consciència de la “mirada” de Déu, atent acompanyament “maternal” en el nostre caminar. Mirada creadora, que ens fa més bells: “Ya bien puedes mirarme, después que me miraste, que gracia y hermosura en mi dejaste” (sant Joan de la Creu). Mirada de “comunió”, que ens posa més en sintonia amb Déu, amb les seves directrius i amb el seu projecte salvífic universal.

Si la mirada de Déu és d’amor i providència, com és possible que el just es senti tantes vegades desemparat? Per què tantes violències i tan dolor en el món? Certament que no tenim -ningú no la té- una explicació adequada al problema del mal, que sembla invitar a negar l’existència mateixa de Déu. Però el creient sap que no hi ha res al marge del projecte del Pare: Jesús a la creu es queixa de la seva aparent absència; però acaba confiant l’esperit a les seves mans (cf. Lc 23, 46). Déu mai no pot deixar de mirar i escoltar el que som. Importa que nosaltres no cloguem els ulls a la seva sol·licitud.

Com sento jo la companyia del Pare i de Jesús en el meu caminar? Dubto alguna vegada de que Déu em “pensa”? O sóc jo qui a vegades estic cec per a adonar-me’n de la seva presència?