“L’ànima que a través de la meditació no es remunta amb les ales de la fe fins el Criador d’aquestes coses, que és més formós que totes elles… l’ànima a la que la pregària mai no li ha proporcionat (perquè no l’ha feta) la fruïció anticipada dels delits infinits del cel, està indefensa contra els atractius de les belleses terrenes; passant d’un a l’altre ídol, acabarà per adorar-ho tot menys Déu… com consta per l’experiència de tots els segles i es llegeix a les històries. El culte de la carn, quan no és el principi de les desviacions de l’enteniment, n’és sempre la seva conseqüència”

(Carta ascética… al presidente de uno de los coros de la Academia de San Miguel. Barcelona 1862, p.  25).

ADORAR EL DÉU VERITABLE

Isaac Newton va dir: “Puc agafar el meu telescopi i escrutar milions de kilòmetres a l’espai, però igualment puc aïllar-me a la meva habitació i apropar-me més al Déu del cel amb la pregària que amb tots els telescopis de la terra”. La pregària i la meditació baixen el cel a la terra o, millor dit, a través d’ella ens apropem més a Déu.

La presència provident de Déu es troba en tota la creació i qui ho cerca ho troba en totes les coses, perquè Ell és present en tot el que ha creat. De manera que tot el que puguem trobar-nos a la terra ha d’il·luminar la nostra visió interior per a percebre-ho. Quan les coses creades no ens manifesten el creador,  sinó que ens hi aturem, siguin coses siguin persones, es transformen en ídols que atrapen els nostres sentits i empresonen el nostre interior fins a  deixar-nos empresonats pel que és caduc i intranscendent.

L’amor carnal, com en els dies de Claret, és una de les idolatries esclavitzants, els tentacles de les quals s’allarguen avui dia fins i tot entre sacerdots i religiosos; hi ha tristes històries recents. L’amor al diner és un altre ídol incontrolable que fa que fins i tot les relacions humanes més sublims es converteixin en un fred comerç. Com més confinat i empresonat està l’esperit humà, tant més experimenta en el seu interior la fam de transcendència i alliberament. Avui se’n perceben molts senyals.

El despreniment és el mantra que hom deuria seguir en el que es refereix a les coses creades, ja que tan sols Déu es mereix la nostra adhesió incondicional. I només així tindrem alguna cosa per a dir al món d’avui. La gent espera avui dels creients una autèntica experiència de Déu, i, si no la hi troba, la cerquen en altres llocs.

Sacerdots, religiosos i laics cal que siguem persones de pregària, experimentades en els camins de Déu, amb el nostre pensament i la nostra vida centrats en Ell. Tu i jo hem heretat una rica espiritualitat de contemplació en l’acció. La cultivem?