“…em dirigeixo al Senyor i li dic amb tot el meu cor: Oh Senyor meu, Vós sou el meu amor! Vós sou la meva honra, la meva esperança, el meu refugi! Vós sou la meva vida, la meva glòria, la meva fi! Oh amor meu! O benaurança meva! Oh conservador meu! Oh joia meva! Oh reformador meu! Oh Mestre meu! Oh Pare meu! Oh amor meu!” (Aut 444.6).

DÉU, EL MEU TOT

Això fou escrit fa 150 anys, i per algú que mai no dominà amb elegància la llengua castellana. A més a més, des de l’època barroca, el llenguatge de l’espiritualitat s’havia tornat recarregat i, a vegades, melós i “sensibler”. Potser avui dia ens resulti més proper la manera de parlar de pau de Tars: “visc jo, però ja no sóc jo qui viu, Crist és qui viu en mi” (Gal 2,20), o bé, “per a mi la vida és Crist i la mort un guany” (Flp 1,21).

El que domina en aquestes expressions de Claret és la “passió”, l’afecte, un cor curull que troba difícil descriure el que habita en ell. Notem la menció de l’amor al començament i al final de la frase, i, al centre d’ella, el goig. Fa uns 20 anys, un entrevistador preguntava al conegut bisbe Casaldàliga si era feliç, i ell va respondre amb èmfasi: “gairebé feliç”. No explicà res més, però pel to i el context se l’entenia: és molt sensible al sofriment humà, però amb la convicció i experiència evangèlica de l’amor incommensurable de Déu a totes les criatures.

A situacions com aquesta de Claret no s’hi arriba en un parell de dies, sinó després d’anys de cerca, de pregària, de immersió en el diví. El fruit el descriu Sant Joan de la Creu en versos insuperables: “En la interior bodega / de mi amado bebí, y, cuando salía / por toda aquesta vega / ya cosa no sabía / y el ganado perdí que antes seguía” (Cántico espiritual).

Claret, Joan de la Creu i molts altres ens han deixat el testimoni d’una vida immersa en Déu i feliç. Claret ja només entén d’amor i de viure en Crist; el sant carmelita va com ebri, i amb l’existència simplificada al màxim: “ya no guardo ganado / ni ya tengo otro oficio, / que ya sólo en amar es mi ejercicio” (Càntico espiritual).

I una darrera observació: eren de carn i os, com nosaltres mateixos.