“Hem d’estimar a Maria Santíssima perquè Déu ho vol… Estimar és voler el bé de l’estimat, és fer-li bé, és fer-lo partícip dels seus béns. Doncs bé, el mateix Déu ens en dóna exemple i incita a estimar Maria. L’Etern Pare la va escollir per Filla seva molt estimada. El Fill la va prendre per Mare i l’Esperit Sant per esposa. Tota la Santíssima Trinitat l’ha coronada per Reina i Emperadriu del cel i de la terra, i l’ha constituïda com a dispensadora de totes les gràcies“(Carta a un devot del Cor de Maria, a EC II, pàg. 1498).

AMOR A MARIA

La santedat consisteix a discernir la voluntat de Déu sobre la meva vida i complir-la; Jesucrist és el primer de la fila: ‘Vinc a fer la vostra voluntat! I tots els sants, sense excepció, ferms i disposats. Claret se sentia engabiat a Madrid, però aguantava perquè sabia que era la voluntat divina. La primera pregunta que m’haig de fer és si reso i demano de saber què és el que Déu vol de la meva vida. Segur de trobar així la plenitud. Matisant al poeta A. Machado: “Caminante / ya hay camino…”.

De vegades no veuràs el camí. Però, si vols seguir amb il·lusió la voluntat del Pare, signatura en blanc i digues-li: “Aquí està el fill de la teva Esclava, com Ella et dic amb tota la meva ànima: Que es compleixin en mi, les teves paraules!”.

I un segon punt, en el text que comentem, és per a exclamar: em dono! La Trinitat Beatíssima va demostrar el seu amor a la jove natzarena omplint-la de la seva Gràcia, de privilegis i virtuts… Però jo què puc fer per demostrar-li el meu amor?

Em ve a la memòria un text de Fra Luis de Lleó que deliciosament descriu al nen en braços de la seva mare i, amb les seves manetes, li acarona la cara. I comenta el poeta que és tan gran el goig que produeix la carícia que, crec jo, no només paga el nen tot, sinó que fins i tot la mare li queda a deure. Això és el que vol Maria: que li demostrem que confiem plenament en el seu amor i en el seu exemple. Aquesta és la carícia que busca, com la va forçar amb el senzill Juan Diego al Tepeyac, quan, angoixat per a arribar amb temps a assistir al seu oncle malalt, fa una volta per a no trobar-se amb la bella Senyora. Però Ella li surt al pas: no facis la volta a la muntanya. No saps que sóc la teva Mare?

Acabo aquesta reflexió amb una súplica: “Vine, Mareta meva, a trobar-me, quan jo vulgui fe la volta a la muntanya. No em deixis escapar de la teva mirada i amor, i fes que acariciï la teva cara amb tendresa d’infant. Només això puc fer en la meva petitesa “.