“La fe i la raó! Heus aquí dues coses que poden fàcilment agermanar-se entre si, usant-ne com correspon. A cada un de nosaltres hi ha dos instints, dues necessitats igualment innates, igualment fortes i indestructibles, amb relació a la veritat: la necessitat de creure i la necessitat de raonar”(El ferrocarril. Barcelona 1857, pàg. 28s)

AGERMANAR FE-RAÓ

La fe i la raó!… Que ho veu de fácil, Claret! En llegir aquest text ve a la ment l’inici de l’encíclica del beat Joan Pau II Fides et Ratio (14 de setembre de 1998): “La fe i la raó són com les dues ales amb les quals l’esperit humà s’eleva cap a la contemplació de la Veritat.

Déu ha posat en el cor de l’home el desig de conèixer la Veritat i, en definitiva, de conèixer-lo a Ell perquè, coneixent-lo i estimant-lo, pugui assolir també la plena veritat sobre un mateix”. Entre intel·ligència i fe s’instaura així una relació vital: cal creure si hom vol percebre el misteri que ens habita i ens transcendeix; i cal comprendre perquè la fe sigui raonable i madura.

La fe madura recorre a la intel·ligència, i la compromet, segons una expressió de sant Anselm (s. XI), en la “recerca d’allò que estima” (FeR, 42). Així, la fe, a més de ser “raonable”, es converteix en “raonant”. Aquesta és la tasca que fa a la teologia: recollir les dades de la revelació i reflexionar sobre la seva coherència i harmonia, sobre el seva –ni que sigui elemental- racionalitat, i, des d’ells, respondre als desafiaments sempre nous plantejats per la cultura i la història .

Al llarg de la història s’ha donat entre la fe i la raó diferents formes de relació, que van des de la confrontació al diàleg, a la cooperació, passant per la total independència i radical heterogeneïtat, i fins i tot pel mutu menyspreu.

Que difícil és parlar de la relació entre fe i raó en una cultura d’indiferència religiosa, secularitzada o increient, que posa la raó per damunt de totes les coses. Una cultura en què s’admet un total relativisme i amb prou feines es compta amb la veritat, o, a tot estirar, amb la meva pròpia veritat, encara que no me’n fiï gaire …

Jesús de Natzaret va dir: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida” (Jn 14,6). Cerco la Veritat o em conformo amb la meva petita veritat, amb la qual “vaig tirant …”?