Demà surto a predicar i confirmar cap a un poble anomenat Pinto, i després aniré a Alcalà a fer el mateix, i el dia 15 sortirem camí de Santander, on espero assaciar-me, ja que sé que el clero, les religioses, el poble, m’estan esperant amb gran deler…

(Carta al V.P. Jaime Clotet, 1 de juliol del 1861, a EC II, p. 321).

FAM D’EVANGELITZAR

Vivim en una època frenètica. Ens costa aturar-nos, sigui pel cúmul de feina sigui pels mals hàbits adquirits; l’activisme, l’ansietat, els nervis… ens devoren. I quan en teoria tindríem temps per a aturar-nos, reflexionar, pregar… potser en som incapaços. La veritat és que, donades les condicions de la vida moderna, perdem molt temps en trasllats d’un lloc a l’altre, sobretot a les grans ciutats. Però, a vegades, més que temps material, ens falta temps psicològic; pensem en el que passem veient la televisió, navegant per internet, parlant pel mòbil sense raó, etc. Potser ens falta organització, mètode… ganes de donar el millor de nosaltres mateixos tot vivint intensament cada moment de la nostra vida.

Claret, treballador infatigable per temperament, enamorat de Crist i completament donat a la missió evangelitzadora, va viure un encertat equilibri entre un ritme sorprenent de feina i una generosa dedicació a la pregària diària que li donava sentit. Quan acceptà el càrrec de confessor reial, va posar com a condició, entre d’altres, que no se li faria perdre temps, sinó que, confessada la Reina i impartida la catequesi a la Infanta, la resta del dia quedaria “per al seu sagrat ministeri”. Se li va concedir; però l’estada a Madrid li feia la impressió d’estar “empresonat en una gàbia”. Per això els grans viatges estiuencs dels Reis li resultaven un gran alleujament; aleshores podia esplaiar les seves ànsies d’evangelitzar. En el viatge cap a Santander, del que parla en aquesta carta, va fer una homilia durant la llarga espera del tren en una de les estacions: al veure que a l’andana hi havia prou gent, els va predicar des de la finestreta!!!

Serà útil, o més aviat necessari, que ens examinem sovint i amb sinceritat sobre el que fem o no fem amb el nostre temps, fins on l’aprofitem i quant en perdem, quant en dediquem a la pregària, a l’apostolat, al servei de la caritat.