Oh Déu meu, que en sou de bo! Si n’heu estat de misericordiós amb mi! Oh, si a un altre haguéssiu fet les gràcies que m’heu fet, com hauria correspost millor que jo!” (Aut. 21).

CORRESPONDRE A LA GRÀCIA

És obligat i veritablement encomiable ser agraïts amb Déu i amb els altres per tot el que han fet i fan per nosaltres: cal ésser conscients de que som el que som gràcies al Déu de la vida, gràcies als nostres pares, a la nostra família, als nostres mestres, als nostres amics i a tanta gent que ens ha mostrat el seu amor, s’ha sacrificat per nosaltres, ens ha fet confiança i ens ha proporcionat formació, recolzament i un llarg etcètera.

Certament, començant per Déu, tot això se’ns ha ofert sense que se’ns demanés res, de forma gratuïta, per amor.

Ara bé, els dons rebuts ens fan, sens dubte, responsables davant Déu i davant dels altres. No són dons per a aprofitar-nos-en només nosaltres, sinó que són per al bé “de tot el cos”, com diria Sant Pau. Per això, cal que ens sentim impulsats a correspondre a tant d’amor, com el Pare Claret. Primer, amb el nostre agraïment. Després, fent fructificar generosament els bens rebuts.

Claret, enmig de la seva gran humilitat, es reconeixia ser com un “ase carregat” de joies, és a dir, portador d’una riquesa que no li pertanyia. I considerà que aquells dons i habilitats no podien quedar infecunds; vet aquí la raó de la seva increïble laboriositat. Sembla demostrat que durant llargues èpoques de la seva vida no dormia més de tres o quatre hores diàries. Només així va poder compondre més de 120 obres literàries, sempre de caràcter educatiu-pastoral, a pesar de dedicar la major part de la seva jornada a la predicació, la direcció espiritual i l’atenció dels penitents en el confessionari.

Com agraïm i corresponem a tant de bé rebut?