“…en veure la gran falta que hi ha de predicadors evangèlics i apostòlics en el nostre territori espanyol, els desitjos tan grans que té el poble d’escoltar la divina paraula i les moltes instàncies que fan de tot arreu a Espanya perquè vagi a les seves ciutats i pobles a predicar l’Evangeli, em vaig decidir a reunir i ensinistrar uns quants companys zelosos i poder fer amb d’altres el que no puc jo tot sol: i gràcies a Déu la meva idea ha tingut tan bon començament que actualment estic amb cinquanta-nou deixebles eclesiàstics, alguns dels quals esdevindran predicadors i molt avantatjats; hom pot comprendre, i es pot dir, que tots aquests senyors recolzen sobre les meves espatlles; per tant, si em retiro, amb aquest nomenament tot se’n va en orris, perquè encara estan molt tendres” (Carta al Nuncio Apostólico, 12 d’agost del 1849, EC I, p. 305).

FER AMB D’ALTRES

Aquest paràgraf de la carta de Claret en que rebutja el nomenament d’arquebisbe expressa un sentiment paternal respecte de l’associació missionera que acaba de fundar. Posa en relleu el problema de l’escassetat d’evangelitzadors i el desig, molt viu tot i que latent a vegades, que té el poble de ser evangelitzat; però a l’Espanya d’aquell moment, degut a l’expulsió dels religiosos catorze anys abans, en prou feines hi havia predicadors ni catequesi.

Claret indica també que un grup d’evangelitzadors obtindrà una millor collita que no pas si són individus aïllats els qui fan la tasca. Claret s’entristia al veure que molts ministres ordenats del seu temps no mostraven gaire interès per la predicació o bé no n’estaven capacitats. Constata amb gran dolor que hi ha una “gran falta de predicadors evangèlics i apostòlics”.

Evangelitzar no és fer una xerrada religiosa; és més: és un anunci poderós i continu de la realitat de Crist. En tota evangelització Crist hauria de fer-se present enmig del poble gràcies a les paraules de l’herald. Aquest ha de conduir les gents a experimentar Crist, cosa que li exigeix experimentar primer la presència de Crist en la seva vida. Les paraules que surtin de la seva boca hauran de ser les pròpies paraules de Jesús. Per això, abans de tot, haurà d’estar familiaritzat amb la Paraula de Déu, que explicarà en les diverses accions pastoral o litúrgiques amb el poble.

És molt bella i eficaç la preparació de l’homilia per uns quants sacerdots plegats, i també la d’un sacerdot amb un grup dels seus feligresos. Es sumen punts de vista i sentiments, amb el consegüent enriquiment espiritual de tothom.

Per a Claret era importantíssim aquest “fer-ho amb d’altres”. Per això posà en marxa el seu grup de missioners i nombroses associacions apostòliques de laics. Tan de bo que el seu esperit i entusiasme continuï viu en les nostres parròquies i comunitats evangelitzadores.