En els primers temps de ser Vic, passava en mi el que en un taller de manyà, on el director introdueix la barra de ferro a la forja i quan està ben caldejat ho treu i el posa damunt de l’enclusa i comença a descarregar cops de martell; l’ajudant fa el mateix, i tots dos van alternant i amb ritme van donant martellades i van picant fins que pren la forma que s’ha proposat el director. Vós, Senyor meu i Mestre meu, vau posar el meu cor en la forja dels Exercicis espirituals i freqüència de Sagraments, i d’aquesta manera, caldejat el meu cor en el foc de l’amor a Vós i a Maria Santíssima, començàreu a donar cops de humiliacions, i jo també donava els meus amb l’examen particular que feia d’aquesta virtut, per a mi tan necessària

(Aut 342).

DEIXAR-NOS MODELAR PER DÉU

Aquesta imatge, que és una de les moltes que Claret fa servir en les seves reflexions i comentaris, ha transcendit més que moltes d’altres ja que reflexa un dels aspectes més centrals de l’espiritualitat del sant. En la nostra cultura urbana actual, molts de nosaltres som ja lluny de la riquesa d’imatge que proporciona la forja en el taller del manyà.

La imatge pot suggerir certa violència, en una primera lectura, perquè fa referència als cops de martell. Però aquests cops no són destructius per dues raons. En primer lloc, el director i el seu ajudant són conscients de que la matèria que colpegen és una barra de ferro; ho fan amb la seguretat de la resistència del metall. En segon terme, també cal considerar que els materials rígids tan sols poden ser modelats i modificats amb el foc viu i amb els cops ferms de l’eina.

La calor, en la figura que desenvolupa Claret, és imatge de l’amor de Déu i de Maria que precisament fan més “suau” la no pas fàcil experiència de transformar el nostre cor, ja que ens mostren l’horitzó vers el qual ens dirigim: la santedat a la que el Pare ens convoca.

Som, doncs, invitats a posar-nos confiadament en mans del Senyor, per tal que ell càlidament ens transformi. Jesús vingué “a portar foc a la terra” (Lc 12,49); i utilitzà també les imatges de “la porta estreta”, “carregar la creu” i d’altres. En aquest cas, Claret hi afegeix imatges noves, que representen aquesta realitat tan profundament evangèlica.

Un bon suggeriment serà poder traçar-nos itineraris de creixement personal, que afavoreixin la nostra docilitat a allò que el Senyor ens demana, la nostra mal·leabilitat a la forma que Ell vulgui donar-nos, i que nosaltres acceptem amb decisió i confiança. Quin grau de confiança i llibertat deixem al “terrissaire diví” que vol modelar-nos?