A la província de Tarragona n’hi havia uns quants que volien assassinar-me. Vaig dir al Sr. Arquebisbe: enviï’m V.E. a qualsevol punt de la seva diòcesi, que hi aniré gustós, encara que sàpiga que pel camí hi ha dues files d’assassins amb el punyal a la mà

(Aut 406).

LA PRÒPIA VIDA NO ÉS EL VALOR SUPREM

En honor d’un grup de màrtirs del segle primer a l’Àsia Menor, es composà un cant que diu: “No estimaren tant la seva vida que temessin la mort” (Ap 12,11). Ja uns quaranta anys abans, Pau de Tars s’havia acomiadat dels preveres d’Efes dient una cosa semblant: “Jo no dono cap valor a la meva vida mentre pugui acabar el meu camí i complir el ministeri que vaig rebre del Senyor Jesús: ser testimoni de l’evangeli de la gràcia de Déu” (Ac 20,24).

Aquest text deuria ser repetidament objecte de reflexió per a Sant Antoni Maria Claret. A la tardor de l’any 1865, va interrompre el seu servei de confessor reial, i realitza un discerniment respecte de si reprendre’l o acomiadar-se de Madrid definitivament. Conscient de que a la capital és molt perseguit, va transcriure aquest text dels Actes, amb la petita glosa -sens dubte molt del seu gust- que hi va introduir la Vulgata: “no m’importa la vida mentre acabi el meu camí i compleixi el ministeri de la paraula que vaig rebre del Senyor Jesús” (EC III, p. 504).

Amb breus parèntesis, la persecució fou constant en la vida del gran missioner. En la seva època de Catalunya (1841-1850) la política era malaltissa i els governs es blindaven davant les possibles veus crítiques. Claret evità fins l’increïble que la seva predicació toqués assumptes polítics; però la policia estava alerta, per si de cas… Quan era confessor reial (1857-1868), molts es van imaginar que s’aprofitava del càrrec per a moure els fils de la política; i fou objecte de calúmnies i atemptats. És per això que l’any 1864 publicà l’opuscle autobiogràfic “El consuelo de un alma calumniada”, on ensenya que Déu mai ens falla i que, en situacions extremes, Ell és l’únic refugi que ens queda, juntament amb el testimoni de la pròpia consciència.